Cinc anys després d’acabada la Guerra Civil, el panorama literari espanyol era desolador, incrementat per la censura que feia el govern franquista de les obres que es publicaven, que eren molt poques. Únicament La familia de Pascual Duarte, de Camilo José Cela, va obrir una escletxa de cara a un futur quan, en 1942, pareixia que la novel·la iniciava un camí que duia al ressorgiment literari de la postguerra. Mentrestant havíem d’esperar la creació del Premi Nadal, instituït el 1944, per tal que la novel·la espanyola s’enlairés definitivament fins a l’actualitat. Va ser Ignacio Agustí el que va tenir la gran idea d’instituir un premi que recollís les aspiracions de molts escriptors que, vista l’època, no s’atrevien a publicar ni tampoc on fer-ho. La idea va ser recollida per Josep Vergés i Joan Teixidor. Feia poc que havia mort Eugenio Nadal, molt jove, als 28 anys d’edat. Ignacio Agustí va dir que la idea del premi va ser seva, però la va batejar Joan Teixidor.
I arribem a la nit de reis de 1945, en què està a punt de concedir-se el primer Premi Nadal, celebrat en un restaurant de la Rambla barcelonina. A Agustí i Teixidor s’hi van afegir, al jurat, Juan Ramón Jiménez, Rafael Vázquez Zamora i Josep Vergés.
Dies abans, i a punt de finalitzar el termini per a la recepció d’originals, i quan pràcticament tot estava tancat, va arribar un paquet certificat des de Madrid, amb els segells d’urgència. Agustí obre el paquet, que pertany a una desconeguda anomenada Carmen Laforet, una noia de 22 anys que ningú coneix. Llegeix la novel·la i es queda estupefacte i meravellat. La llegeixen els altres membres del jurat i la impressió és molt positiva. Porta per títol Nada, mot que pertany a uns versos de Juan Ramón Jiménez. En aquella obra hi ha la visió molt realista del que està passant en aquells moments, en temps de la postguerra, a Espanya: la jove Andrea arriba a Barcelona i s’instal·la a casa de la seva àvia al carrer d’Aribau. Serà testimoni de l’enfonsament d’una família que té com a teló de fons una Guerra Civil recentment acabada i que arruïnarà tots els personatges.
El Premi Nadal va servir de llançadora a molts autors que es van descobrir a si mateixos: José Maria Gironella, Miguel Delibes, Elena Quiroga, Rafael Sánchez Ferlosio, Carmen Martín Gaite, Ana Maria Matute… En el cas de Sebastià Juan Arbó, que el va guanyar el 1948, no es tractava de descobrir un nou escriptor, sinó de posar en valor una fantàstica obra en català, plenament consolidada abans de la Guerra Civil. Era la seva primera obra en castellà, tot i que abans, el 1945, havia publicat la biografia de Cervantes.
Una desconeguda havia guanyat el Nadal, però no ho era per a l’Arbó, que va reconèixer de seguida la seva foto, apareguda a la premsa del moment, ja que l’havia vist en diverses ocasions a l’Ateneu Barcelonès passejant amb les seves amigues. En destaca la figura, petita i nerviosa, sempre somrient i amb els cabells esvalotats. Arbó va ser membre del jurat entre el 1949 i el 1958. L’any següent el va guanyar Ana María Matute que, prèviament, havia passat l’original de Primera memoria a l’Arbó per tal que li donés la seva valoració. Arbó li va passar a Agustí, que va veure en Matute una autèntica escriptora. Posteriorment guanyaria el Planeta amb Pequeño teatro, i és que Arbó va ajudar i animar molts joves que volien publicar. Anys més tard, seria el mentor de Ricard Salvat i Francesc Candel. Si Carmen Laforet va guanyar el Nadal amb 22 anys, el guanyador de 1961, Juan Antonio Payno, amb el El curso, només en tenia 20, i es convertia, així, en l’escriptor més jove que l’ha guanyat fins al moment. Un altre rapitenc, Llàtzer Carles, es va presentar al Nadal el 1973 amb El secretario, que va arribar a la votació final; i encara, un altre rapitenc, Emili Rosales, és el mestre de cerimònia els últims anys en l’entrega del Nadal. Per finalitzar, no vull privar els lectors d’un dels començaments més recordats i brillants de la narrativa espanyola del segle XX, a càrrec d’Andrea, la protagonista de Nada:
11
Vet aquí un petit fragment de la postguerra espanyola.
