HomeEntrevistesClaude Garcia · “Mon pare es va salvar de la precarietat i...

Claude Garcia · “Mon pare es va salvar de la precarietat i dels treballs forçats gràcies a la fotografia”

Darrere l’esperit curiós, vital, provocador, contundent i infatigablement optimista de Claude Garcia s’hi amaga una història familiar que sintetitza les angúnies i les esperances que van dominar l’Europa del segle XX. I ho fa per partida doble. Perquè este professor de matemàtiques -ara ja, amb setanta-cinc anys, jubilat- és fill d’Odette Janvier i Antoni Garcia.

La mare, francesa, presonera al camp concentració nazi de Ravensbrück; el pare, tortosí, presoner a Mauthausen “El fotògraf silenciat de Mauthausen”, n’han dit, de son pare.

Al costat del també deportat català Francesc Boix, Antoni Garcia va ser un dels encarregats del servei fotogràfic del camp, amb un mèrit afegit: un cop acabada la guerra van aconseguir salvar milers d’imatges que mostraven l’horror nazi.

Però, per què la figura de Boix (que fins i tot té una pel·lícula) ha eclipsat la de Garcia? Claude ens rep a casa seua, a la ciutat de Montrouge -un suburbi humil i elegant als afores de París- per a intentar aclarir-ho.

 

Antoni Garcia, encerclat, amb membres de la 32a Compagnie de Travailleurs Éstrangers (1939).

Sentiu el pes de la història en la vostra motxilla familiar?

No, la història de mons pares no em pertany. Potser em pesaria si hagués estat fill de Charles de Gaulle o qualsevol altre polític rellevant, però no és el cas. Ma mare i mon pare eren ciutadans humils que es van implicar en la lluita contra Franco i contra Hitler, i que van acabar als camps nazis. Les coses van ser així, però jo no soc propietari de res, i menys de la seua història.

 

No li agrada parlar sobre el que van viure?

Quan algú em demana de parlar-ne, ho faig. No tinc cap problema. Contesto les preguntes i responc el que sé, que no és tot. Mons pares tampoc ho van voler fer gran. Un cop acabada la guerra, la seua primera preocupació, especialment la de ma mare, va ser la d’integrar-se a la nova societat francesa.

Per a oblidar?

No, estes coses no s’obliden. Tots dos eren conscients del que havien viscut i, de fet, van continuar militant en partits comunistes. Els seus ideals eren vius, malgrat les divergències entre els corrents polítics de l’esquerra. Ara bé, a casa no en parlaven gaire. Jo vaig créixer protegit. Amb mi sempre van demostrar molta calidesa humana. Suposo que tindre un fill els va ajudar a focalitzar la mirada cap al futur i no cap al passat.

Presoners fent exercicis gimnàstics a Mauthausen. FONS AMICAL DE MAUTHAUSEN DEL MUSEU D’HISTÒRIA DE CATALUNYA

I com va conèixer la seua història?

Mon pare tenia un estudi fotogràfic menut a l’avinguda René Coty, al catorzè districte de París, no gaire lluny d’aquí. Moltes tardes hi feien cap amics, deportats i exiliats espanyols que hi feien tertúlia per parlar dels seus traumatismes. Jo hi acudia en acabar l’escola i els trobava allà, xerrant. Era menut, però entre aquelles converses vaig prendre consciència del que havien viscut.

 

S’hi parlava de política?

Les reunions més tenses no eren les de l’estudi fotogràfic. Prop de l’església de Saint-Sulpice s’hi reunien deportats, membres del Partit Comunista Espanyol a l’exili, anarquistes i també els del PSUC. Allà les converses eren més pujades de to: retrets sobre fets passats, crítiques mal assumides, acusacions de deslleialtat… Mon pare era un home amb una gran capacitat autocrítica, amb ell i amb el comunisme, i això li va crear molts enemics. Després d’aquelles trobades arribava a casa nerviós i turmentat. Ma mare el calmava i intentava asserenar-lo. Quan van poder disposar de cotxe, els diumenges anàvem al bosc Fontainebleau, uns seixanta quilòmetres al sud-est de París, passejàvem, recollíem bolets o fruits del bosc i el contacte amb la natura els tranquil·litzava.

 

Son pare era de Tortosa. Quin lligam mantenia amb la seua família?

Poc. Tenia prohibida l’entrada a Espanya, però s’escrivia amb els iaios i de tant en tant es trucaven. També rebia notícies a través de l’oncle Lluís, que vivia a Suïssa, però tenia més llibertat de moviment per a anar a Tortosa. Mon pare només hi va tornar un sol cop i es va adonar que el seu món de joventut havia desaparegut. Ja no hi tenia cap lligam, a Tortosa. La seua vida era a França.

El somriure complaent de la repressió. FONS AMICAL DE MAUTHAUSEN DEL MUSEU D’HISTÒRIA DE CATALUNYA

Vostè no va conèixer els seus iaios?

Vaig visitar Tortosa l’any 1953. Els meus iaios vivien al carrer Santa Anna, prop de la Catedral. Recordo que a la casa no hi havia aigua corrent i que s’havia d’anar a fer cua a la font. No eren gent benestant, però es dedicaven al comerç de l’oli, i allò els havia permès progressar. De fet, a mon pare li van poder pagar estudis fins ben entrada l’adolescència, cosa que no estava a l’abast de tothom. Anys més tard de la meua visita a Tortosa, ma iaia va vindre uns dies a París.

 

A casa, quin idioma hi parlaven?

Sempre francès. A mon pare l’havia sentit parlar tortosí alguna vegada, quan es trobava amb algun amic català, d’entre els deportats o exiliats. A l’escola vaig estudiar anglès i també una mica de castellà. Al principi dels seixanta, quan tenia catorze o quinze anys, vaig passar una temporada a Babilafuente, a Salamanca, per a millorar-lo. Però ara gairebé amb prou feines el parlo.

 

Abans em comentava que son pare havia pogut estudiar…

Sí, era una persona amb una bona capacitat discursiva i de raonament, un home polititzat que no va dubtar de sumar-se a l’exèrcit per a defensar la República. A Tortosa va treballar-hi de fotògraf, fins que amb vint-i-pocs anys va marxar a la guerra.

Construcció dels garatges per als vehicles de la SS. FONS AMICAL DE MAUTHAUSEN DEL MUSEU D’HISTÒRIA DE CATALUNYA

De fet, la fotografia li va salvar la vida. O almenys li va posar les coses més fàcils.

Després de l’exili republicà, del pas pel camp de refugiats de Bacarès al Rosselló i de treballar en la fortificació de la Línia Maginot, va ser deportat al camp de concentració de Mauthausen, a Àustria. Com que sabia de fotografia, li van assignar tasques tècniques al laboratori fotogràfic. I a diferència de la major part de presos, el grup que treballava al laboratori tenia una muda de roba, llençols individuals i accés a llibres i, fins i tot, a jocs de taula. Podem dir, per tant, que mon pare es va salvar de la precarietat i dels treballs forçats gràcies a la fotografia.

 

Treballava al laboratori fotogràfic, però no feia fotos, oi?

Els presoners que treballaven al laboratori només revelaven els negatius, en feien còpies i les arxivaven. Les fotos, pròpiament, les feien els membres de les SS. Així i tot, hi van veure una oportunitat per a contribuir a la resistència clandestina: entre la glaseuse, la màquina que servia per a assecar les còpies, i la paret, dixaven caure una còpia extra per a crear un arxiu secret i disposar d’imatges per a testimoniar les atrocitats que es cometien al camp. De fet, un cop acabada la guerra, aquelles fotografies van servir de prova per a acusar els responsables de l’extermini nazi.

 

Però habitualment s’associa estes imatges a la figura del fotògraf barceloní Francesc Boix.

Boix va entrar a treballar al laboratori fotogràfic una mica més tard que mon pare. També es va dedicar a crear un arxiu de còpies clandestines. Aquell va ser un treball de grup, i tant el revelat com la sortida de les imatges a fora del camp es va poder desenvolupar gràcies a una xarxa complexa de complicitats. Un cop acabada la guerra, el nom de Boix va agafar volada, entre altres coses perquè va ser un dels testimonis dels Judicis de Nuremberg, durant els quals va reforçar el seu relat amb les imatges clandestines sostretes del camp.

arribada de presoners de guerra. FONS AMICAL DE MAUTHAUSEN DEL MUSEU D’HISTÒRIA DE CATALUNYA

Per què no hi va anar també el seu pare, a Nuremberg?

No ho sé. Però sí que et puc dir que Boix va trobar més complicitats entre els membres del Partit Comunista, i això va ajudar a projectar la seua imatge. En canvi, mon pare havia estat crític amb el partit i, sobretot, havia denunciat cert abús de poder i privilegis entre membres de l’estructura clandestina del camp. Era una persona que incomodava el seu entorn polític, i això li va anar en contra. Segurament per això la seua figura ha quedat més eclipsada.

 

Francesc Boix i el vostre pare estaven enemistats?

Si vols treure’n l’aigua clara et desitjo sort. Jo només et puc assegurar que mon pare mai no em va parlar de Boix ni en positiu ni en negatiu. A més, després de la guerra tots dos van agafar camins diferents: mon pare va muntar el seu estudi fotogràfic a París i Boix es va dedicar al reporterisme. Tot i això, hi ha dos historiadors, Benito Bermejo i David Wingeate Pike, que han escrit sobre esta rivalitat, i fins i tot parlen d’una baralla. Bermejo, amb qui discrepo sobre una part del seu relat, ha posat més èmfasi en les raons de Boix, Wingeate Pike, en les raons de mon pare.

 

Heu pensat a escriure un llibre explicant la vostra versió?

No. En primer lloc, perquè no soc historiador. Soc home de números i m’he guanyat la vida com a professor de matemàtiques en un institut fins que m’he jubilat. I en segon lloc perquè no en tinc cap necessitat. No és important si Francesc Boix va fer això o si mon pare va fer allò. Tot això és microhistòria. El més rellevant és que les fotos s’hagen conservat i que es puga explicar a les noves generacions les atrocitats que va viure tota una generació d’europeus a la meitat del segle passat i dixar-los clar que el nazisme és una ideologia que cal combatre.

imatge de l’alliberament del camp de concentració de Mauthausen. FONS AMICAL DE MAUTHAUSEN DEL MUSEU D’HISTÒRIA DE CATALUNYA

Oriol Gracia
Oriol Gracia
Periodista
ARTICLES RELACIONATS

DEIXA UNA RESPOSTA

Introduïu el vostre comentari.
Introduïu aquí el vostre nom

+ 87 = 93

Últimes notícies