El turisme i la memòria històrica són dos fenòmens que potser mai com ara han anat tant de bracet. La popularització dels desplaçaments, de l’oci, el desig d’experiències extremes i l’augment de l’ús de les xarxes socials ha provocat una major exhibició de certs escenaris. Hi ha gent que es fa selfies a Auschwitz o visiten la platja d’Argelers amb un pícnic per banyar-se al mar. Edificis, paisatges, esglésies, llocs com l’antiga església de Corbera d’Ebre, ara són museus a l’aire lliure i han de conviure entre la solemnitat i la profanació. Com a societat, queda clar que tenim una gran responsabilitat a l’hora d’explicar els espais. Em venen al cap moltes preguntes: La memòria històrica ens hauria de servir per a relligar els nostres relats personals i col·lectius? Explicant la nostra història estem fent política? El passat sempre ve determinat per la nostra mirada present? És hora d’aplicar la perspectiva feminista i local als fets que narrem? Com podem evitar el risc de la banalització? Quins són els diferents models de turisme de memòria? Revisitar espais de memòria guareix el fet traumàtic? Pot la memòria històrica contribuir al desenvolupament local?
Aquestes preguntes són algunes de les que es van plantejar a les jornades ‘Memòria, història pública i turisme’ que van tenir lloc aquest passat cap de setmana a Tortosa i al Poble Vell de Corbera d’Ebre. Una de les conclusions és que més enllà de la visió negativa que tenim sobre certes pràctiques turístiques, obrir aquests llocs als visitants – i també als escolars- és una bona manera de construir societats més informades i, per tant, més democràtiques. La prioritat, però, ha de ser tenir present que les narratives que fem d’aquests indrets estructuren la nostra manera de mirar la història, i per tant, és necessari revisar-les i actualitzar-les constantment. Per conèixer la nostra història, cal posar-hi el cos, i comptar sempre amb l’honestedat i la delicadesa d’aquells que ens l’expliquen.
