Escric aquest article entre el dia 9 i el dia 10 de confinament a casa. Les notícies que han arribat avui tot el dia no són ni positives ni esperançadores. Van apareixent als fòrums, a les xarxes i a les notícies evidències del traspàs de persones conegudes, afortunadament no properes, que per saber qui són impacten més que aquelles altres anònimes que tot i lamentar la seva pèrdua no els pots posar una cara ni un perfil.
Amb aquest article m’he proposat l’exercici de ser positiva, tot un repte en temps de #coronavirus, però miraré d’aconseguir-ho.
La visió meva personal de la situació actual és des de la perspectiva d’una persona que fa 10 dies que està sola a casa i que tant el fet de ser a casa com de no veure a ningú (físicament) representa un canvi radical en la meva vida. Mai abans havia passat per un moment així tot i que he de reconèixer que l’acabament de la tesi doctoral o la preparació de les oposicions a professora Titular d’Universitat o a Catedràtica hi tenen un punt important de semblança. La principal diferència és que podia entrar i sortir si volia i podia quedar amb gent quan ho necessitava. Tot un procés d’aprenentatge personal i íntim. Els fantasmes, quan estàs sol, s’apropien d’una part important del teu espai si no els vas posant límits.
Feta la descripció de la meva situació personal vaig a intentar donar sentit el títol de l’article. La situació exterior és de caos i de pànic. De no saber si ens diuen tota la veritat (segurament no) ni de tenir una idea aproximada de quan canviarà la situació, ni de quines seran les conseqüències socials i econòmiques ni tampoc quin impacte tindran. Com sempre, les grans crisis (i esta és una crisi global sense precedents) són sempre un punt d’inflexió i un moment ple d’oportunitats perquè ens posen a prova i ens obliguen a repensar-nos a nosaltres mateixos però també a l’entorn en el qual vivim. Quines són aquestes oportunitats?
La primera, i més important, és la possibilitat de pensar qui són, cadascú individualment, com hem arribat fins a aquesta situació i com pensem que hem de continuar. Aquest exercici seria convenient fer-lo sense tenir massa en compte els mitjans de comunicació, especialment les xarxes socials, si no volem morir d’una infoxicació (excés d’informació) i acabar convençuts que som quasi a la fi del món. Segur que us ha arribat aquella imatge que explica que en els darrers 4 segles, cada 100 anys, hem tingut una gran pandèmia. Marqueu el vostre propi camí, dosifiqueu la informació i feu cas només de les fonts oficials i contrastades. La resta no cal ni llegir-la.
La segona, és analitzar el nostre context proper i veure de tot allò que ens envolta que és el que realment val la pena. Què és el necessari, que és l’important i que és el més convenient. En aquest sentit, aquests dies, descobrim que la llista de les coses necessàries és ben curta. Bàsicament, necessitem alimentar-nos i comunicar-nos amb els altres. La resta de coses poden ser importants, segur que aquesta llista és llarga, i també convenients, però segur que no són necessàries. Pel camí, hi ha una cosa que és molt recomanable que és no deixar de parlar amb el nostre entorn proper i no deixar de dir a la gent que ens importa que l’estimem. També aquestes situacions són per a diferenciar qui és important i qui no.
La tercera és pensar en el món que hem creat i en el punt de degradació al que havíem arribat. Haver aturat el món ha disminuït la contaminació (a la Xina hi havia tanta contaminació que feia molt de temps que no veien ni el sol), hem ordenat la forma de viure, personalment i col·lectiva. Hem recuperat la relació familiar i compartir temps i espai. Això que pot resultar tan evident però que havíem perdut l’hàbit de fer-ho. Per tant, més qualitat d’entorn natural i més qualitat d’entorn familiar, un altre guany. A veure si quan passi tot això la memòria no ens traeix i conservem alguna d’aquestes rutines per sempre més.
La quarta, que per força la nostra dieta és més saludable i ordenada. Tenim una pauta alimentària diària, segur que cuinem més i procurem que el que mengem sigui variat. Tenim tanta sort de viure a la Mediterrània. No deixeu de recordar-ho i de tenir present que la nostra dieta és un referent global des del punt de vista de la salut pública.
La cinquena, que la solidaritat ens ha desbordat una vegada més. En els darrers anys el poble català no ha deixat de donar lliçons de solidaritat i aquesta oportunitat no està sent una excepció. La capacitat que com a comunitat tenim d’ajudar-nos uns als altres ens ha de salvar, sense cap dubte, i tampoc ara hem d’oblidar que no tots són tan afortunats com nosaltres i que principalment la gent gran, però no només, són els més febles i qualsevol cosa que puguem fer per ajudar-los a passar aquest moment serà la millor de les obres.
La sisena, que tenim un sistema de sanitat pública de 10 (i perquè no hi ha més números per puntuar-lo) als que no tindrem forma d’agrair-los suficient tot el seu esforç i dedicació i que lamentem, amb ells, la poca visió política de la darrera dècada que els ha deixat sense tots els recursos que caldria i necessiten. En aquest punt el preu que pagaran, especialment tots aquests professionals, hagués pogut ser molt menor. Gràcies infinites per la seva tasca i sort en tenim que ells ens cuiden. Respectem-los i ajudem-los tot el que puguem.
La setena, i darrera (diuen que el 7 és un número màgic), és un moment de creativitat desbordant i d’organització en temps rècord, a continuació, per aconseguir resultats complexos. Sóc membre de llistes de distribució on la gent s’ha organitzat internacionalment per aconseguir crear incitatives que ens ajudaran a tots plegats a portar endavant aquesta difícil situació i han dissenyat i creat línies de producció de materials imprescindibles quasi en temps real. La meva admiració i reconeixement més sincer.
Per acabar, i fora d’aquest guió de punts, el meu reconeixement i aplaudiment més sincer a tots els meus col·legues de tots els nivells educatius que sense tenir les competències necessàries han abordat l’educació en entorns tecnològics amb totes les ganes i tota la predisposició. Un món complex, el de l’educació, que haurem de repensar i redissenyar sense cap dubte abans de l’estiu. Aquesta pot ser una gran oportunitat.
Ho deixo aquí, m’ha quedat un article llarg però no puc acabar sense demanar que us cuideu molt, el mes vinent ens hem de tornar a trobar, i cuideu també a les persones que tingueu al vostre voltant. El més important del món no són les coses, som les persones i… quedeu-vos a casa no sortiu per a res… només amb la implicació de cadascun de nosaltres pararem aquesta pandèmia. Molta sort i salut per a totes i tots.
