HomeEntrevistesDavid Gas · “El triatló ha dixat de fer respecte malgrat ser...

David Gas · “El triatló ha dixat de fer respecte malgrat ser l’esport més solitari i que més força mental demana”

David Gas nascut a Tortosa l’any 1974. L’any que ve disputarà el mundial Ironman a Hawai, és Triatleta.

Triatleta, ironman?

Ironman és una marca de triatló pionera en l’àmbit mundial. El triatleta és qui competix en natació, bicicleta i marató. Però també hi ha diferents modalitats i distàncies. Parlem sovint d’ironman per referir-nos al triatló de llarga distància.

En què consistix?

Són 3.800 metres nadant, 180 quilòmetres en bicicleta i córrer a peu l’equivalent a una marató (42,195 km). En este ordre.

Intimida una mica.

S’ha perdut el respecte al triatló. Abans, qui en completava un era un fora de sèrie. Ara, molta gent vol fer un ironman. Està clar que és millor fer esport que estar-se assegut al sofà. Però estes proves són molt dures i el cos demana un temps de preparació.

Cada vegada més gent ho prova.

Fa més de trenta anys que faig triatló. En aquell temps hi competien, d’esta zona, José A. Solà, Enric Boldú o Kiko Vallespí, que va ser el primer de l’Ebre a fer un ironman. Pocs més. A mi em va fer enganxar un triatleta a qui admiro: Joan Marc Fons. Al principi, als triatlons hi anàvem sempre els mateixos. Ara s’està vivint un boom.

Quantes proves porta a l’esquena?

M’hi vaig posar als 15 anys i en tinc 47. Deixant de banda dos parèntesis per qüestions de faena… he fet una dotzena d’ironmans i desenes de triatlons.

A Hawaii va començar tot.

L’any 1978, en una aposta que van fer una colla de Marines americans. Allí va nàixer el format de triatló de llarga distància que coneixem avui. I és allí on es disputa, cada any, el mundial Ironman.

I vostè ja té el bitllet que l’hi durà.

És un somni que s’allarga 30 anys. Vaig classificar-m’hi fa dos anys, en l’ironman d’Amèrica del Sud, després d’intentar-ho a Amèrica del Nord. Però l’han ajornat dos vegades per la pandèmia. Confio disputar-lo a l’octubre de l’any que ve. Hawaii és una porta que necessitava obrir i que ara he de poder tancar. La recompensa és doble perquè, en el meu cas, no tinc la genètica privilegiada d’altres triatletes. M’ha costat molts anys d’esforç i sacrifici arribar-hi.

En un ironman s’ha de ser ultracompetitiu.

Només hi competim el 20% dels que hi participem. La resta competixen contra si mateixos, buscant rebaixar marques personals.

Nadar, pedalejar i córrer. Ni un múscul sense moure.

Pot semblar-ho. Però si faig un partit de pàdel acabo cruixit. Els triatletes estem molt en forma, però quan fas alguna cosa a què no estàs acostumat… a perill de prendre mal.

S’ha de brillar en alguna de les tres disciplines?

Els primers triatletes normalment eren bons en natació, ciclisme o marató, en una sola cosa de les tres. Ara, els més jóvens s’han format en triatló des del principi i ho tenen tot més ben integrat.

Són 9 o 10 hores anant al màxim.

N’hi ha que ja baixen de les 8 hores.

Com es pot aguantar?

Amb un bon entrenament físic, mental i també de l’estómac. Sense un equilibri dels tres factors és impossible culminar un ironman. N’hi ha que cometen l’error de no donar importància a la nutrició.

Quantes hores entrena?

Comencem amb 12 hores i acabem amb 24 a la setmana.

On es patix més?

Una vegada has baixat de la bici i afrontes els 42 km de marató. És allí quan et venen els mals pensaments i et preguntes què hi fas, allí. Dins l’aigua, la principal preocupació és que no et peguen una colzada i sortir-ne ràpid, en menys d’una hora. Damunt la bici, intentes no punxar ni caure. El patiment màxim és corrent, perquè ja portes 180 km de bicicleta al damunt.

Què li passa pel cap durant la prova?

Mentre nades, no penses. Només vols sortir de l’aigua. Després, comença un carrusel d’emocions. Vius molts moments d’eufòria. Quan agafes la bici i vas sumant hores… no pots pensar que et queda una marató corrent, t’enfonsaries. T’autogestiones mentalment. Penses moltíssim, clar. Participar en estes proves surt car, però m’ho he estalviat en psicòlegs.

És un esport solitari.

El que més. Qui ve de la natació ho sap bé, perquè és l’esport més dur de tots. Però és una soledat buscada, que ens agrada.

Què l’ha motivat per a dedicar-hi la vida?

El repte personal d’arribar al mundial de Hawaii. Pot semblar una cosa molt bàsica i una preocupació del primer món. En soc conscient. Però és així.

Com acaba un ironman?

És una mescla estranya d’eufòria i esgotament. Aquella nit no dorms, pel cansament i pels estimulants que has pres. Els dos primers dies et preguntes què faràs. I al tercer, ja et prepares per al proper triatló.

Com es compagina amb una vida, diguem-li, normal?

En el meu cas gràcies al suport de la meua dona, Emma. Hauria estat impossible sense ella al costat.

Amb 47 anys, quin és el límit?

El cos mana. Avui l’edat de competició es pot allargar, perquè treballes molt el físic per a prevenir lesions. Però compto que em queden dos o tres anys
d’ironman.

Quin és el pla fins a arribar a Hawaii, l’octubre que ve?

Aniré un parell de vegades a Lanzarote a entrenar. A l’estiu, participaré en l’ironman d’Hamburg. Entretant, ajudo nous triatletes a iniciar-se en este esport.

Albert Mestre
Albert Mestre
Periodista
ARTICLES RELACIONATS

DEIXA UNA RESPOSTA

Introduïu el vostre comentari.
Introduïu aquí el vostre nom

7 + 2 =

Últimes notícies