Hi ha hagut crisis generals el 1873, el 1929, el 1973 i el 2008, i per això són un fenomen recurrent. Tots els que vivim portem a sobre les cicatrius de les crisis. Els molt grans, de les de 1939, 1973 i 2008, els grans-però-no-tant, les cicatrius de 1973 i 2008, i els joves ja les del 2008.
Si mirem aquestes dates, veiem que els intervals entre crisis són 56 anys, 44 anys i 35 anys. Sembla com si els cicles s’estiguessin acurçant. I si és així, les crisis són cada vegada més freqüents. Aquesta acceleració no és estranya perquè els canvis tecnològics s’han anat accelerant en els darrers 150 anys.
Abans, quan els intervals de temps entre les crisis eren més llarg i les vides més curtes, la gent vivia una d’aquestes grans crisis al llarg de la seva vida. Ara se’n viuen dos. I si la vida segueix allargant-se i el temps entre crisis escurçant-se, s’arribarà a patir-ne tres en una sola vida. Vistes les conseqüències que tenen per a la majoria, no seria bo prendre mesures per evitar-les o per reduir els seus efectes, en lloc de negar la seva existència?
Quan va esclatar la darrera Crisi General, el 2007-2008, va haver-hi, en el desconcert inicial, un sorprenent interès per l’obra de Marx. Es buscava una explicació al retorn periòdic de les grans crisis. En els anys 1930, els teòrics de l’enfonsament final del capitalisme van sostenir, recorrent a Marx, que les crisis generals portaven cap a una “crisi final” del sistema. Però no era així. En realitat ell argumentava que les crisis, en el sistema capitalista, eren inevitables, però no insalvables.
L’economista ucraïnès Mijaíl Tugán-Baranovski, revisant l’obra de Marx, explica a Las Crisis Industriales en Inglaterra (1912), que la demanda creixeria en la mateixa proporció que la producció, amb la qual cosa s’evitarien les crisis, si la producció social mantingués certes proporcions (entre la producció de béns d’inversió i la de béns de consum, entre beneficis i salaris, entre estalvi i consum). En canvi, si “a la fi de la fase ascendent del cicle… falta tota proporcionalitat en […] la producció social […] només pot restablir-se per mitjà de la destrucció d’una part del capital”. És a dir, mitjançant una crisi. Però la teoria econòmica predominant ja no ho té en compte.
Els economistes encara no estan d’acord en com interpretar les crisis econòmiques. Potser ens hauríem de posar d’acord i prendre mesures per a evitar-les. El problema és que s’han fet moltes anàlisis i s’han proposat moltes teories, però no hi ha consens, sinó batalles d’idees. I darrere de les diverses interpretacions hi ha diferents ideologies, grups socials, interessos o actituds. Així som els humans i les nostres societats.
La corrent dominant de l’economia en el segle XX i principis del XXI, l’escola neoclàssica, sol negar que les crisis responguin a fenòmens vinculats al desenvolupament del sistema econòmic actual. De fet, van dir que les crisis havien estat dominades mitjançant les polítiques fiscals i monetàries. El 1967, poc abans de la crisi de 1973, especialistes sostenien que el cicle econòmic estava superat. I, poc abans de la crisi del 2007-2008, Premis Nobel d’Economia, com Robert Lucas o Eugene Fama, van afirmar que una nova crisi ja no podia ocórrer, perquè ara els mercats eren eficients i s’autoregulaven. Potser per això a la crisi del 2008 la van anomenar “La Gran Recessió”, en lloc de dir que realment era, una crisi general.
Alguns economistes ja van detectar, al voltant del 1860, que el capitalisme portava en el seu si processos que generaven fluctuacions periòdiques. Joseph Alois Schumpeter, un dels millors economistes del segle XX, en la seva obra Teoria del desenvolupament econòmic (1911) va explicar que les innovacions són pertorbacions necessàries, que generen el desenvolupament, cosa que el diferenciava dels economistes neoclàssics.
Sostenia Schumpeter que les innovacions tècniques i organitzatives converteixen al capitalisme en un sistema econòmic que creix a través de processos de destrucció creativa. I són aquestes innovacions les que donen lloc a l’existència dels cicles econòmics i, per tant, a les crisis periòdiques. Però la seva teoria sobre les crisis fou deixada de banda fins als anys 1970, encara que després ha estat continuada, de manera molt interessant, pels neo-schumpeterians.
Actualment vivim una crisi atípica, no derivada dels cicles econòmics, sinó dels efectes del coronavirus. Per fer-hi front s’ha recorregut a polítiques que ja va proposar John Maynard Keynes, el gran economista del segle XX. Keynes havia constatat que la suposada llei segons la qual tota oferta creava automàticament la seva demanda (llei de Say), era errònia. I que la demanda agregada (consum i inversions) era clau en la determinació del nivell d’activitat econòmica. D’aquesta manera, Keynes va proporcionar un marc teòric a una sèrie de polítiques per fer front a la depressió econòmica i l’atur, de les que bastants economistes ja venien parlant.
Al seu parer, la gent preveu el futur de forma deficient, contràriament al que suposaven els economistes neoclàssics, ja que les expectatives varien en funció de la informació que es disposa. De manera que era normal que es produís descoordinació, al llarg del temps, entre les decisions d’estalvi i les d’inversió. Això fa que el sistema no tendeixi de manera indefectible cap a la plena ocupació, sinó que de tant en tant s’arriba a uns equilibris, que es poden mantenir en el temps, amb xifres d’atur importants.
La conclusió fou que l’Estat havia d’intervenir per corregir els desequilibris que es presenten en el nivell d’activitat. La intervenció havia de ser compensatòria, és a dir, que la inversió pública havia de complementar a la inversió privada, acompanyada d’una intervenció correctora dels danys provocats pels esmentats desequilibris. Així s’ha afrontat la crisi generada pel coronavirus.
Ara s’ha fet el que es va fer, tard, això si, per sortir de la depressió que va seguir a la crisi de 1929, cosa que s’ha volgut fer amb la crisi del 2008. La gent esperava que Obama fos un Roosevelt, però no ho va ser, i una part dels descontents es van girar cap a Trump. Ara Joseph Biden tracta d’afrontar, per fi, les seqüeles que encara queden de la crisi del 2008 com Roosevelt va afrontar les seqüeles de la del 1929.
Quan va esclatar la crisi del 2008 es va produir un fet curiós: la demanda dels llibres de Hyman Minsky, esgotats des de feia anys, es va disparar entre els financers i economistes, que fins aquell moment l’havien menyspreat, i es van arribant a pagar quantitats desacostumades pels ells.
Minsky s’havia oposat a les desregulacions dels governs de Margaret Thatcher i Ronald Reagan durant els anys 1980. Va advertir repetidament que, quan hi ha un període perllongat de prosperitat, es desenvolupa una eufòria especulativa i augmenta el volum del crèdit fins al punt en què els beneficis generats per l’economia productiva no poden pagar el deute. Això provoca una reacció en cadena de fallides bancàries i empresarials. El resultat és una crisi general.
L’única manera d’evitar-ho, al seu parer, era que els governs intervinguessin per a evitar el descontrol excessiu del sistema financer. Però ningú va voler escoltar els seus advertiments, i no es va evitar la crisi del 2008. Part de la solució de Minsky (compartida també per altres economistes) era que la Reserva Federal actués com a prestadora en última instància, Injectant liquiditat, per tal de trencar el cicle i estabilitzar el sistema financer. És així com, una vegada esclatada la crisi, els nord-americans van reaccionar, aviat, i com Europa va sortir del forat en què s’havia posat amb les polítiques d’austeritat, gràcies a l’actuació de Mario Draghi com a president del BCE.
El 2008, amb la crisi en el seu punt àlgid, li van donar el Premi Nobel a un post-keynesià com Paul Krugman, i així van seguir fins al 2011 en què van tornar a premiar a la mateixa ortodòxia acadèmica que havia guiat el món cap a la crisi. Passaven pàgina.
Juan Tugores explica en un article que un dels participants en la cimera de Davos, el 2011, va dir que “ja està bé de demanar disculpes” per la crisi del 2008. Això significava que les elits financeres donaven per superada aquella etapa i tornaven al ‘business as usual’. Però la pandèmia actual ho ha impedit. A més, els populismes, sobretot els para-feixistes, els han espatllat els plans de retornar al passat recent com si res. Si traspasses certs límits, les societats humanes es trenquen. Cal rectificar.
Fa més d’un segle que Tugán-Baranovski argumentava que el capitalisme, per funcionar com un sistema harmoniós i ordenat, necessita una organització que asseguri “el repartiment proporcional de producció social… [i que mantingui] l’equilibri entre l’oferta i la demanda” però, afegeix, “el capitalisme no té cap organització que permeti realitzar-ho”.
Les crisis generals provoquen molt de patiment a molta gent, inestabilitat social i turbulències polítiques. Podríem tractar d’evitar-les, o almenys evitar els seus aspectes més colpidors, com s’ha tractat de fer, d’alguna manera, amb la crisi generada pel coronavirus. Si no ho fem, repetirem les crisis generals, sigui perquè no les comprenem o perquè no les volem comprendre. I així ens complicarem la vida més del necessari.
Com escrivia Minsky: “Una teoria capaç de negar […] el que està passant […] podrà satisfer les necessitats dels polítics […] però una teoria com aquesta no ofereix una guia útil per a solucionar el problema.” Margaret Thatcher solia repetir: “There is no alternative”. Però n’hi havia. I n’hi ha.