El clergue Irlandès Jonathan Swift va escriure la seva novel·la de ficció fantàstica Els viatges de Gulliver, una sàtira dels costums anglesos de la seva època i de la naturalesa humana en general en una nació insular fictícia on transcorre la trama de la novel·la. Lil·liput perque demaut, paraula que vol dir extremadament petit igual que els seus habitants, governats per un emperador que nomena els seus alts càrrecs segons la destresa que posen en el ball de la corda. L’idioma que si parla és el Syldavo i està sota la bandera anglesa del rei Jorge I.
Els temes de la novel·la són bàsicament tres que serviran per enllaçar, a causa de la seva similitud amb la història de Catalunya, de guia pel relat que vull explicar; el primer, una visió satírica de l’estat i dels governants Europeus i les diferències mínimes entre les religions; la segona una indagació sobre si l’home és corrupte o es converteix en corrupte i la tercera una nova afirmació de la vella controvèrsia de l’antic enfront del que és nou. Pel que fa al primer punt de Swift, en l’àmbit geogràfic Catalunya és un país petit, com diu la cançó de Llach, amb un idioma el Català que segons els Francesos és la 12a llengua parlada del món, un país que es va començar a construir el 1462 fins al 1714 i va ser durant aquest període que es produí la fragmentació del país i l’anul·lació i persecució de les lleis, institucions i sobirania de Catalunya, per deferència de Carles IV, cal tenir en compte aquesta pinzellada històrica perquè tot seguit es va formar Espanya.
Està molt clar que Catalunya va ser un país molts anys abans que ens sotmetessin per les armes, essent annexionat a Espanya, una qüestió que el poble no ha oblidat mai. Des de la restauració de la Generalitat pel president Josep Tarradellas s’ha treballat, entre moltes altres coses, per restituir la llengua, tan perseguida abans i ara, i per tornar a ser el país que érem, independent, sense cap paraigua borbònic; els que han presidit la Generalitat n’han tingut molta cura. I en aquest cas, molt rellevant va ser Jordi Pujol que la va presidir del 8 de maig del 1980 al 20 de desembre del 2003, vint-i-tres anys governada no sent un emperador si com un patriarca amb fermesa, quan l’enfadaven treia el millor d’ell, Calleu!!!! Calleu!!! Una bona colla d’anys per fer molts amics i potser creure’s que Catalunya girava entorn la seva figura igual que el seu projecte polític, el fet és que la confiança descobreix el lladre precisament per pensar-ho.
En el segon punt, l’autor deixa als lectors que facin el seu raonament sobre si el corrupte neix o es fa. Vaig conèixer al Jordi Pujol quan jo estava a primera línia política i el que sí que puc dir que la seva obsessió no eren els diners si l’honorabilitat. Una persona honorable vol dir digne del respecte, obediència i estima dels seus subordinats, dels de més destresa a la corda, amb sinònims com distingit, respectable i insigne, vocabulari gairebé dels clans; només hi faltaria el Don. La bíblia diu que és la qualitat moral que duu el compliment dels mateixos deures respecte al proïsme i un mateix. Tot això aclareix el perquè de la seva confessió; després d’haver sortit al parlament allò del 3% una persona catòlica com ell va haver de confessar i no solament el percentatge sinó també els diners que tenia Andorra, amb una petita ajudeta de la policia és clar. Una persona no neix corrupte, però si se’n fa pel tipus de vida que té; i la seva estava feta a mida per corrompre’l. El sistema no és com el de les confessions eclesiàstiques, resar la pena que et dóna el confessor i ja estàs; a la terra és una mica més complex i, encara que costarà molt que vagi a judici, per la seva edat i els temps judicials, a causa dels grans i poderosos amics com el Borbó emèrit, no sembla que hi hagi un especial interès per jutjar-lo, de totes maneres ha passat dels sinònims als antònims com indigne, deshonrós, vil o menyspreable i se li ha tret totes les prerrogatives dels presidents i teòricament també l’Honorable, dic teòricament perquè fins avui en dia encara no li han retirat, vergonyós. Es dóna el cas que el que va llevar aquests drets va ser l’Artur Mas, ara deu semblar més aviat una història de romans per allò del Cèsar. Diuen que com de més amunt cau el desastre és més gran, en aquest cas no ha sigut així, tenim una persona que s’ha autoinculpat i vés a saber si ell ja sabia que no li farien res, la dolenteria borbònica és com un refregit amb molta pudor i aquest expedient encara més, pel que sap, no oblidem que ha estat en totes les grans mogudes de l’estat en aquests vint-i-tres anys.
El tercer punt segur és el més interessant que es planteja des de Lil·liput a Catalunya, una nova afirmació de la cosa vella enfront de la cosa moderna, el clergue Swift anava molt avançat al seu temps o si més no tenia una imaginació fantàstica; no és casualitat que Jordi Pujol sortí després dels molts dies de silenci que es va imposar, la darrera aparició a l’institut d’Estudis Catalans i a una calçotada en el seu honor, molts convidats coneguts del seu llarg mandat, empresaris, polítics de la vella CDC o Junts, periodistes tots a besar la mà del Don, així funcionen els clans, el fet que es deixi veure no és casual, tenim a prop les eleccions municipals i en un moment en què d’independentisme paga el desgavell nacional patriòtic amb tota classe d’excessos judicials, policials i polítics i el fet que el nacionalisme conservador, el que ell representava, està desorientat sense cap far que els pugui guiar, pensant alguns d’ells que si posen a la pràctica l’herència política d’en Pujol els anirà bé; com a mostra en Trias candidat a l’alcaldia de Barcelona, aquest és el motiu de la tornada a l’escena pública, per la instrumentalització que fan de la seva figura una part de Junts i CDC que veuen en la seva política el punt de referència del sobiranisme de dretes i el do de l’oportunitat per tornar a primera fila política, però ben segur els interessos d’uns no són el de l’altre. Les vies divergeixen encara que volen fer sembla una altra cosa; l’equivocació més gran amb aquesta teoria és que la política que es va fer en l’era Pujol ara potser no es pot fer, el temps ho decideix tot, d’altra banda, l’està duent a la pràctica el govern d’ara en una gran part.
Un altre membre convergent de tota la vida, el Mas, que va pujar al tren independentista com una oportunitat per a la seva carrera política, però va ser estroncada de manera radical, quan el van dur als jutjats; va fer una via Barrufet més que acceptable igual que els consellers que el van acompanyar. No és aquesta l’actitud per agafar aquest tren, tampoc ho és fer unes declaracions en les quals deia que l’únic error que va fer en Jordi Pujol va ser dir el que havia fet; declaracions infectes d’una persona que li sembla bé la corrupció, el que és imprescindible (segons ell) és no dir-ho. La política que ha perdut el tempo es queda sense música per la cançó; un refregit fet, moltes vegades, va a parar a les deixalles, no hi ha més. Amb tot els homes petits de Lil·liput va poder lligar a terra al gran i gros Gulliver, amb molta determinació, treball i amb un sol objectiu: vèncer. Aquesta és la lògica per a guanyar l’estat encara que no es donin les condicions, apartar el podrit del projecte, tornar a la unitat i fer resistència passiva a totes les decisions fetes des de fora de Catalunya que no siguin d’un estat de dret, sinó que tiren pel dret i n’hi ha moltes.
