HomeOpinióFirmes setmanarilebre.catDe quan vivíem al carrer

De quan vivíem al carrer

Abans la vida es feia al carrer. Era, sobretot, el territori dels més menuts de casa. En sortir de l’escola hi havia el temps just per tirar la cartera de llibretes i llibres per algun racó de casa, saludar a la mare i a jugar! En pocs minuts feien cap tots els components de la colla, que era com es coneixia cada grup d’amics i que solia nomenar-se per la zona del poble on vivien. Les noies eren poques i potser “pel que diran” preferien quedar-se davant de casa, jugant al piso o a les gometes, o com a molt, anaven a passejar. Les poques que participaven de les aventures dels nois tenien fama de “valentes”.

Entre els jocs masculins més destacats hi havia el futbol. Els dos capitans anaven escollint un a un -de millor a pitjor- els respectius jugadors de cada equip. Els últims en ser escollits sabien que estaven considerats pràcticament com a nuls. De les confrontacions entre equips se’n deia “batanses”. El terreny de joc era el carrer, encara per asfaltar, i les porteries es delimitaven amb dos monticles de terra i pedres. També es podia fer servir una peça de roba com ara un jersei o una jaqueta. Molt de tant en tant passava un cotxe o un carro tirat per un matxo i llavors, els xiquets recollien la pilota i s’apartaven per donar pas al vehicle que, en passar, deixava anar algun renec dirigit a aquells trapelles. Igualment els veïns de la zona on es disputava la batansa, estaven molt atents -potser massa- a l’evolució de la pilota. Temien que com a conseqüència d’un xut massa fort no s’acabés trencant un vidre, es malmetessin els geranis dels cossis o es fes caure un tros de calç de la paret. També podia passar que la pilota acabés engallada a un balcó o a un pati.

Hi havia també altres jocs molt populars entre la criassó: lo potet, txapelin, jugar a bous, al joc de “pito, peu, tute i dins” de les boles, a asclar barallugues … Els xiquets més entremaliats – i feréstecs- duien a terme pràctiques més macabres com ara caçar (i torturar) gats, follar nius o anar a corre-la. Ja fora a hora de dinar o just abans de sopar, el temps de gaudir del carrer finalitzava quan la mare, amb una típica cantarella cridava a pulmó des de casa el nom del seu fill, que podia estar a dos o tres carrers de distància, al barranc o al garroferar més proper:

– Joaneeeeet!

El fill contestava de seguida que escoltava el crit de la mare. Tot i saber de que es tractava, sempre es responia amb la mateixa pregunta, allargant la vocal amb una inconfusible cantarella:

– Queeeeeeeee?

I cada dia la resposta de la mare també era la mateixa:

– Cooooom?

Llavors el fill havia de respondre compungit, de manera fingida

– Que maneeeee?

La mare, satisfeta en rebre la resposta formal que esperava, finalitzava aquell seguit de crits amb un contundent:

– A dinar!!

No era estrany arribar a casa amb els genolls pelats, amb algun forat als pantalons, la sola de la sabata penjant o la roba bruta. La reprimenda de la mare era inevitable. A l’estiu quan les tardes són llargues i no hi havia l’obligació escolar, les hores per jugar al carrer eren inacabables. Sempre, això sí, havent berenat; normalment un tros de pa amb una unça de xocolata. Als vespres, arribàvem a casa tot just a hora de sopar. La majoria de dies, se sopava al carrer. Entre els veïns hi havia el costum d’intercanviar productes: el pescador li donava dos palaies al botiguer. El pagès unes tomates de l’hort al pescador. El paleta posava la bota d’aquell vi que li havien baixat de Batea … En general, la relació entre els veïns era càlida i cordial; pràcticament com si fos tot una mateixa família. Hi havia excepcions. Alguns veïns no es parlaven per alguna història del passat. Però en general la relació entre tots els veïns era molt bona. El sopar al carrer, a l’estiu, s’allargava fins pràcticament la mitja nit. S’estava bé a la fresca, especialment aquelles nits que bufava una suau tramuntana que convidava a quedar-se una bona estona. Les nits de calma i humitat enganxosa eren més pesades i si s’afegien els mosquits, l’estada al carrer es feia insuportable. Sigui com sigui, durant aquelles trobades estivals les dones solien repassar alguna xafarderia i els homes parlaven de la feina o de futbol. De política no es parlava. Els xiquets tenien un temps extra per als jocs, prop de casa. Eren els primers en anar al llit, rendits. Els seguien els pares, que sempre havien de matinar. De les finestres de les plantes baixes, de vegades, s’escapaven els ronquits dels qui ja conciliaven el son. Els comentaris en to de fotesa eren inevitables. Les dones, sempre es quedaven una mica més tard, “prenent la fresca” i quan una s’acomiadava fins l’endemà, totes les altres la seguien.

Josep Pitarch
Josep Pitarch
Historiador i periodista
ARTICLES RELACIONATS

DEIXA UNA RESPOSTA

Introduïu el vostre comentari.
Introduïu aquí el vostre nom

+ 11 = 14

Últimes notícies