Lluís M. Xirinacs (1932-2007) va ser prou conegut -i encara el recordem- per les vagues de fam que va fer als anys 70 reclamant l’amnistia al final del franquisme. En canvi, David Raventós (1969) no n’és prou -o gens, per al gran públic- tot i haver fet, també, dos dejunis llargs, els anys 2016 i 2019, per recuperar la llibertat de Catalunya i per posar, negre sobre blanc, el que considera una Traïció a la independència, tal com s’explica al llibre del mateix títol que, amb el cronista Jordi Gispert, va publicar, el mateix 2019, l’editorial Llibres de l’Índex, a Barcelona.
A pesar dels set-cents llibres que diuen que s’han publicat sobre “el procés”, no n’hi ha cap que expliqui el que en aquest s’hi diu, unes “pàgines viscudes” (com diria Folch i Torres) d’aquest xicot que, ara amb 53 anys, ha experimentat intensament la vida política catalana dels últims trenta anys (de l’eufòria del pujolisme a la conversió independentista dels cadells convergents) i que, per tant, pot dir, de primera mà, el que s’ha anat coent des de les altes esferes, però, també, i molt significativament, des dels que podríem dir “baixos fons” de tots els partits, on han proliferat -com quan un vaixell s’enfonsa- tota mena d’intrigants disposats, per salvar-se i sobretot embolicar la troca, a fer impossible la política unitària davant l’Estat que pels carrers i a les urnes han exigit milers i milers de catalans durant gairebé deu anys.
A partir d’aquest esquema, vostès poden entrar a l’escenari i comprovar com s’ha desenvolupat tot: del “President posi les urnes!” a referèndums apanyats amb “preguntes trampa”; del “tenim pressa”, amb allò dels 18 mesos, a les sessions del Parlament, del 10 i 27 d’octubre de 2017, on els que “tenien pressa” van demostrar no tenir-ne cap i, en fi, de la desbandada dels dirigents (exili i presons) a erigir-se com a màrtirs d’una causa que no van saber, voler o poder mantenir, quan sabien que tenien un 80 % del poble al darrere els dies essencials de l’1 i 3 d’octubre del 17.
Entremig, poseu-hi la mort, ben sospitosa, per accident de trànsit, de Muriel Casals, el febrer de 2016, i els atemptats del 17 d’agost del 2017, a Barcelona i Cambrils, on els serveis de l’Estat van continuar ensenyant les urpes per incrementar encara més la tensió social i poder aplicar la repressió.
Entre el mar de senyeres i estelades, els discursos inflamats i els llaços grocs,van deixar el poble a l’estacada, com s’explica al capítol El desmantellament del poder popular, com així va ser, cap al 1977, amb el desmantellament de l’Assemblea de Catalunya, contrariant els desitjos de Xirinacs de mantenir-la, i a principis dels 90 amb la Crida a la Solidaritat, que els principals dirigents van considerar amortitzada per poder-se dedicar a recrear institucions similars.
Davant d’aquest panorama, entre el 2016 i el 2019, David Raventós va fer dues vagues de fam, totalment silenciades als grans mitjans per ordres polítiques, que li feien pagar el seu atreviment d’enfrontar-se i denunciar les formes amb què es va muntar “el procés”. Més encara: a més del silenci, la reclusió forçada a què va ser sotmès en un psiquiàtric, fent-lo passar per boig. Els seus antics companys -que van demostrar no ser amics- als grups i partits nacionalistes en què Raventós havia col·laborat sense segones de canvi, no solament no van fer res per atendre’l, sinó que van defugir-lo, sotmetent-lo, també a tota mena de difamacions i amenaces.
Això, i més, és el que anava passant darrere el decorat oficial, mantenint la gent als núvols informatius, però, això sí, amb TV3 martellejant el cervell col·lectiu amb la retòrica abstracta convenient, que ja semblava un fulletó sentimental quan feien desfilar tota la parentela dels empresonats.
Però Raventós no està sol, ni és messiànic ni fantasmagòric. Està creant una estructura (vídeos com La Mentida, el documental de la Veritat, ràdio, llibres i conferències) per tal que la gent es desvetlli i vagi desmuntant el muntatge amb què se l’ha volgut entretenir.
