HomeOpinióFirmes setmanarilebre.catDesideri Lombarte: inspirat per les roques del Masmut

Desideri Lombarte: inspirat per les roques del Masmut

Camins Trescats és el títol de la menuda antologia poètica de Desideri Lombarte i Arrufat que acaba de veure la llum, la qual presenta una trentena de poemes imprescindibles del gran cantor del Matarranya. A iniciativa del Campus Terres de l’Ebre de la URV i de l’Òmnium Cultural ilercavó, aixi com coordinat per Núria Gil, n’hem tingut cura a quatre mans Jordi Duran i personalment. Des de l’àmbit acadèmic per excel·lència, i des d’una entitat de cultura nostrada, s’ha apostat per un llibre que honora les nostres lletres i que esdevé el gran càntic d’una terra d’arrel catalana, els habitants de la qual gairebé ha de demanar permís o perdó cada cop que es volen expressar en llur parla vernacla.

El Mas del Molinar ha esdevingut un llogaret veritablement preferent per a les lletres catalanes, un nom i un indret amb connotacions gairebé mítiques, on es ben present la remor de la paraula poètica alhora que s’albira una bellesa natural francament imponent. Situat al terme de Pena-roja de Tastavins, a l’Alt Matarranya, hi va veure la primera llum Desideri Lombarte i Arrufat, una veu literària que va saber captar com ningú altre el gust complaent de la ruralia, els aromes intrínsecs d’una terra aspra, els colors de les serralades i el dolç parlar d’una terra de frontera. Arribava al món en un dels moments més dramàtics de la nostra història contemporània, el 7 de febrer de 1937, en ple conflicte bèl·lic, en una comarca altament castigada per l’anhel destructor dels canons, molt propera a les serralades de Cavalls i de Pàndols, on esclataria la pitjor de les batalles de les que es fan i es desfan.

Xiquet de la guerra, el menut Desideri es va formar acadèmicament a les Escoles Pies de la veïna població d’Alcanyís, al Baix Aragó. A partir del curs 1947-1948 va passar a estudiar aquell inacabable batxillerat que va tipificar el règim dictatorial, carregat de prejudicis, de dogmes religiosos, discriminacions perennes i castellanització mental i lingüística. Les necessitats familiars van forçar el seu retorn al poble uns pocs anys després, tot i que el seu anhel d’aprenentatge mai no va finir.

El 1956 va emprendre el camí cap al cap-i-casal, fet determinant en la seua futura trajectòria laboral. Ens hem de situar al bell mig del famós any de la Gelada. Aquella fredorada ha retratat el mes de febrer del 56 com el més fred de la passada centúria. A l’Observatori de l’Ebre es van detectar fins a -6º. El fet agrícola va quedar altament afectat atès que bona part dels conreus es van malmetre, a la vegada que el fred va liquidar gairebé la totalitat dels oliverars. Una de les conseqüències greus que va provocar va ser l’acceleració del despoblament rural.

Instal·lat a Barcelona, va estudiar a l’Escola d’Aparelladors, tot i que tampoc no va acabar els estudis de delineant. Casat amb la Rosalia Gil el 1961, també originària del seu poble natal, residien al carrer d’Alt Pedrell del barri d’Horta. A la gran ciutat es va impregnar d’anhel literari i cultural, al mateix temps que el contacte amb la comarca d’origen li portava la remembrança de la noiesa, li feia reviure tot aquell entramat rural que tant el va inspirar poèticament. També la parla, sobre la qual va reflexionar abastament.

Un seguit de problemes de salut a principis de la dècada de 1980 li van alterar completament el modus vivendi. Sortosament va començar a escriure, un fet ben cabdal perquè ens ha deixat un llegat literari molt valuós, per la seua fidelitat lingüística i pel retrat extraordinari que va realitzar de la vida en un poble camperol del Matarranya.

Durant les seues estades a Pena-roja es va implicar activament en la seua vida cultural. Va fer un treball formidable envers la recuperació de la toponímia popular, va dissenyar acuradament la bandera i l’escut de la població, a la vegada que el monestir de la Mare de Deú de la Font es va declarar monument historicoartístic. Havia esdevingut el poeta del poble, com Mossèn Cinto Verdaguer ho era de tota la catalanitat.

A meitat dels 1980, ja en un delicat estat de salut, va publicar els seus primers poemes a revistes com Sorollat’, Desperta ferro o Andalán, mentre que el 1987 veien la llum els seus primers treballs literaris: Pena-roja i Vallibona, pobles germans, sobre la llegenda històrica que uneix les dos poblacions, i Romanços de foc i poemes de vida i mort.

Ens trobem davant de tota una figura erudita, que va conrear gèneres literaris i arts ben diverses. Bon dibuixant, es va aficionar a la poesia i al drama de caire històric, va realitzar feines d’antropologia i de lingüística, a la vegada que també es va interessar per la història, pels fets històrics que no han de permetre l’oblit. El seu llenguatge era planer i arribava a tothom, molt especialment a una població òrfena de la llengua nativa literàriament. Els seus versos estaven orientats al retrat realista d’allò que ell havia viscut en els primers anys baix les oliveres, amb valones i pollissos, nous i colls, mostra i grifonet.
Tenia apamat el terme municipal, en coneixia cada marge i cada detall agrícola, tossal o mas. Per damunt de tot, el podem considerar com un enamorat de la seua terra i la seua gent. Va voler dignificar la parla dels iaios, seguint l’anhel d’un altre gran poeta de la veïna comarca del Maestrat, Mn Joaquim Garcia Girona (Benassal 1867- Baeza 1928): en cada racó cada serra un racó mos té amagat.

La llengua que parlem és clara i forta,
i és dolça si convé, i és falaguera
i és jove com un brot de primavera,
i és vella com l’hivern, i no està morta.

Aquest tresor en format paraula, llegenda, paisatge, tradició, vila i gent. D’una manera a la vegada reflexiva i irònica, literàriament molt complert, es va convertir en un dels dinamitzadors culturals clau de la Franja de ponent. El Conseller d’Ensenyament de la Generalitat, Josep Bargalló , defineix la seua obra i cultura ben acuradament:
La seva llengua poètica és popular, la llengua dels pagesos (com ell mateix havia estat en la seva joventut), dels homes i les dones de la seva terra, però conscientment tractada com a material literari. El seu paisatge és el Matarranya i els seu tema central el seu territori. Podríem dir, doncs, que es tracta d’una obra rural, però és més aviat un cant a la gent, a la seva vida quotidiana, als seus anhels, a la seva lluita pel futur, a la seva identitat concreta… Des d’un món urbà potser això és rural, però és tan universal com la ciutat o la multiculturalitat.

La paraula serà la seua vertadera eina de difusió i de treball, la paraula que li permet parlar-nos de la infantesa i de la maduresa, de la serralada i dels carrers costeruts, de les llegendes i dels costums. La paraula agafa un ressò mític igualment en el següent himne:

Quan no quedarà res,
quan morts els rius blanquejaran les gleres,
eixuts ullals, seques les fenasseres.
Ofegat el caliu
a les dures entranyes de la terra,
quan no plourà ni nevarà a la serra.
Quan ni un arbre hi haurà,
ni cap garba de blat per les garberes,
ni creixerà cap xop per les riberes.
Quan no quedarà res,
només ermes les terres, sec el mar,
quedarà la paraula. Quedarà.

ARTICLES RELACIONATS

DEIXA UNA RESPOSTA

Introduïu el vostre comentari.
Introduïu aquí el vostre nom

+ 82 = 85

Últimes notícies