Tinc la sensació que des de sempre l’educació social ha estat menystinguda: professionals amb vocació, que s’enfronten dia a dia a situacions que molta gent seria incapaç d’abordar. Són estes persones les que atenen els col·lectius més vulnerables de la nostra societat, els que aposten per aquelles persones en les quals ningú creu, els que intenten veure una escletxa de llum en aquells que ja han llançat la tovallola i avancen per la vida com si duguessin els cordons de les sabates desfets.
Podríem dir que els educadors i les educadores socials són els soldats a primera línia del front. Els que estan a les trinxeres batallant contra el monstre de l’exclusió social. La seua feina, com tantes altres, és absolutament necessària. Perquè la seua feina cura la societat dels prejudicis i fa d’este món tan esfereïdor un lloc molt millor.
Llavors, per què l’educació social no té el prestigi que es mereix? Per què no desprèn la mateixa llum que la medicina o l’educació reglada? Per què no és presa de forma seriosa, a diferència, per exemple, del que passa amb els cossos de seguretat? Per què? Estes professionals han estudiat quatre anys a la universitat i han cursat postgraus i màsters. Se n’han fet un fart, de pencar. I allí estan, menystinguts.
Una de les reivindicacions d’este col·lectiu és la lluita per revertir la precarietat dels salaris. El document que regula les condicions de feina dels educadors i les educadores socials que treballen en serveis concertats és el Conveni d’Acció Social, un conveni que no s’ha modificat durant anys. Anys! Resulta que a diferència de l’ensenyament, la majoria de serveis de titularitat pública que depenen del Departament de Drets Socials són concertats. Fins aquí, res a dir. La majoria d’entitats que els gestionen ho fan sense ànim de lucre, amb dedicació màxima, cuidant els seus treballadors i treballadores i vetllant pel benestar dels usuaris i les usuàries. Excel·lent, focs artificials! Només un tant per cent molt petit de serveis són gestionats directament pel Departament i, evidentment i sense cap mena de dubte, amb professionals que treballen amb la mateixa qualitat que la resta. Ara bé, quina és la sorpresa? Es veu que algú va decidir, fa molt de temps, que els educadors i les educadores socials que treballen en centres concertats han de cobrar menys que les i els professionals que treballen en centres totalment públics. O siga, per la mateixa feina i la mateixa dedicació, uns cobren molt menys que els altres.
És com si avui, que hi ha mercat a la plaça del poble, dos pagesos han muntat la seua paradeta un al costat de l’altre. S’han saludat, han intercanviat tabac, han compartit un cafè calent i han esperat les primeres clientes i clients. A mig matí s’hi ha acostat una dona d’uns setanta anys, remugant perquè tenia pressa. No la coneixen pas, però de seguida noten que està plena de supèrbia. Se’ls mira per damunt de l’espatlla, com si volgués intimidar-los. La clienta vol comprar carxofes.
S’acosta a la parada d’un dels dos pagesos i n’agafa tres quilos. Quatre euros amb cinquanta cèntims. Seguidament, s’acosta a la parada de l’altre pagès i torna a demanar tres quilos de carxofes. Quatre euros amb cinquanta cèntims. La dona se’l mira, seriosa, i li diu que li pagarà només dos euros amb cinquanta cèntims. Així, sense més.
És just? Gens. Exactament això és el que el Departament està fent amb les entitats que gestionen serveis socials de titularitat pública. S’hauria de permetre? No. Perquè la solució és ben clara: voluntat política per fer les coses bé. Per fer les coses justes. És el Departament el que ha d’augmentar el preu dels mòduls perquè les entitats concertades puguen assumir l’equiparació dels salaris de les i els professionals de l’educació social als salaris de les persones funcionàries. És de sentit comú.
Les administracions, siguen del color que siguen, tenen el deure de revertir esta ignomínia. Tenen l’obligació de dignificar els professionals i evitar el degoteig constant de fuga de talent en professions tan importants per a la societat com ho és l’educació social.
Semblant a la història dels pagesos. Però esta vegada fotudament versemblant. I això està passant avui, ara, al nostre país, mentre llegiu este article.
