Orgànic és el seu sisè disc, i un dels més viscerals i fet des de les entranyes, no?
Sí, no només perquè el seu nom ho indica, sinó perquè part de les meues entranyes -la matriu i els ovaris- ja no les tinc. És una mena d’homenatge a este òrgan que han hagut d’extraure’m, i també, a partir d’això, vaig adonar-me que és fàcil relacionar els principals òrgans del cos humà amb algun sentiment. Així, cada cançó està vinculada a un òrgan i a les emocions que genera. És per això que és el disc més visceral.
És un clar exemple de fer d’una experiència, no sé si traumàtica, però sí transcendental, una catarsi i plasmar-ho en un disc.
Sí, perquè just la situació que he viscut m’enganxa en ple procés de composició i preproducció del projecte. Aleshores tenia dos opcions: o aturava màquines, em centrava en la recuperació i ho dixava per a quan estigués més recuperada, o continuava endavant sabent que això que m’ha passat, m’afectarà. Vaig triar la segona, perquè si cada cop que tenim un contratemps a la vida hem d’aturar les màquines, potser no faríem mai res. La vida són bons moments i també situacions complicades, i és important continuar endavant, tot i no anar al ritme que voldries.
La portada és tota una mostra d’intencions, de despullar-se a través del disc.
(riu) Sí, probablement siga el meu disc més despullat, i aleshores la metàfora estava servida: si és on més em despullo interiorment, exteriorment també. Insinuar sense ensenyar res. De fet, el disc està dissenyat seguint aquells llibres de biologia de quan estudiava: conté un paper vegetal semitransparent per a posar damunt les fotografies. Per tant, al llibret, quan obres la pàgina em veus a mi nua, i en posar el paper vegetal al damunt, hi veus els òrgans dibuixats.
És una manera de compensar aquells que compren el disc?
Exacte. Entenc que, cada cop més, les plataformes digitals són l’ordre del dia, i que molta gent compra música en línia, cosa que està bé perquè arribes a molts llocs; però el CD no hauria de desaparèixer. Com a reclam i agraïment a aquells que encara el compren, tindran a les seues mans una cosa bonica, de disseny, en què cada cançó té una il·lustració creada per a l’ocasió per Marc Brocal.
Nou cançons adreçades cadascuna a un òrgan i a les emocions que generen. Què hi trobarem, a Orgànic?
Orgànic m’ha costat una mica més que els altres discos per salut, per recuperació física i mental, per energia, que n’he tingut poca, tot i ser una persona molt activa, però he tingut la paciència de la discogràfica, la comprensió de l’estudi de gravació; i, en lloc de gravar-ho molts dies tot seguit, anàvem fent quan em trobava millor. Per tant, està cuinat a foc lent, amb molt de temps per a pensar.
És un homenatge a la vida, perquè tot i nàixer d’una experiència traumàtica, és un agraïment al miracle que suposa ser aquí, mirant la vida als ulls, i celebrar la vida, l’amistat, l’amor, parlar de memòria històrica, el feminisme… La gent trobarà situacions quotidianes en què es podran veure reflectits. Tothom té amor al seu voltant, per tant, ‘Monosíl·lab’, la cançó del cor i sobre l’amor, se la podran fer seua. I com que estimar ha de ser fàcil…, què és més senzill que un monosíl·lab, que és com està escrita esta cançó.
També hi ha una col·laboració amb Cesk Freixas a ‘Enganxada al cos’, una cançó vinculada a la pell i que és una carta d’amor. Amb tot, Orgànic és un recorregut vital pels òrgans.
Una de les cançons més diferents del disc, perquè és recitada i no cantada, però també perquè és reivindicativa, és ‘L’origen de tot’, que, a més, vincules a l’úter, on naix la vida.
Exacte, perquè l’origen de tot, la font de la vida, és l’embaràs, la matriu on s’acullen els embrions que després serem humans. I com que és justament l’òrgan que ja no tinc, és la cançó central a partir de la qual vaig anar construint el disc. És recitada perquè volia que semblés una conversa de bar, en què expliques que ja ‘no serem mai més submises i obedients, que no som de la vostra propietat’. Segurament és la més diferent; i alhora, l’úter és l’origen de la vida i esta cançó és l’origen del disc.
Està farcida de reivindicació feminista, amb mencions a dones com Rosa Parks o Maria Mercè Marçal, i també d’alçar la veu per aquell ‘només sí és sí’ i d’enviar ‘a la foguera les manades’, dos clams molt presents, malauradament, avui dia.
Massa presents. Hi ha un punt d’enuig molt gran, d’estar enfadada amb la societat que permet això, amb les institucions que no fan lleis prou dures, i amb el dubte constant de què passa pel cap de les manades d’hòmens perquè actuen d’esta manera. Veus noies que tenen l’edat de les meues nebodes, i, si els hi fessen a elles, jo no sé com reaccionaria. Alhora, també és una reivindicació amable, amb optimisme, ja que ‘no volem ser valentes, simplement ens volem vives; i que soc ama de mi mateixa i de les meues cicatrius’.
A més, compta amb la veu radiofònica molt coneguda de Montse Llussà, periodista de RAC1. Ens van detectar bonys estranys al nostre cos amb poc temps de diferència, amb la sort que els meus miomes van ser benignes, però els d’ella no, i ha hagut de fer un tractament posterior de quimioteràpia. Això ho ha fet públic, i ara ens hem unit, les dos, en una cançó vinculada al feminisme, a les dones, i a sobreposar-nos de situacions com les que hem viscut.
I de la reivindicació a la memòria històrica. Què és ‘Can Jestona’?
Un matrimoni britànic que es diu Johnstone de cognom, arriba a la Costa Brava a principis dels anys 30 del s. XX i construïx el primer hotel de Tossa de Mar, un hotel molt vinculat al territori, amb personal de la terra, cuina típica del lloc, respectuós amb l’entorn…; i quan ja els funcionava, esclata la Guerra Civil. En lloc de fugir i acceptar l’ajuda del Govern britànic per a escapar del país, decidixen quedar-s’hi, contribuir en la mesura que poden a la causa republicana, i reconvertixen el seu hotel en un refugi per a xiquets que estan fugint cap a l’exili, perquè tinguen un punt on dormir i menjar calent abans de passar la frontera.
Com descobrix esta història?
Em van regalar el llibre Un hotel a la Costa Brava, que ve a ser un diari de la mateixa Nancy Johnstone, la mestressa de l’hotel, i vaig devorar-lo. En tots els meus discos intento que la memòria històrica tinga un paper, i aquí és Can Jestona, vinculada al pulmó, perquè dins la guerra asfixiant, Can Jestona va ser pulmó.
I dels pulmons als ronyons a anar amb el cap ben alt i ‘Soltar llast’?
La vida ens ensenya que, de vegades, per por al que diran o per donar segones oportunitats, anem carregant més motxilles del compte. I, en travessar este procés, m’he preguntat moltes coses, i tot i adonar-me que estic portant la vida que voldria, alhora vaig veure que havia de soltar llast, tot allò que em pesava i no em dixava avançar.
La mort i el comiat digne també hi són presents.
Sí, ‘La bona mort’ és la traducció literal d’eutanàsia del grec. La dignitat és molt important tant per a viure com per a morir. Tenir este dret no obliga a ningú altre a exercir-lo. Tenim dret a morir bé, i tal com va explicar un sanitari que acompanya el pacient fins l’últim moment, l’adeu només dura una cançó.
‘Amistat’ tanca el disc parlant de retrobades, però també acaba amb un àudio de comiat molt especial.
He volgut simular una trobada d’amics, els noms i els oficis són inventats, excepte un: Marisa. Quan dic ‘Marisa enyorada, l’absència encara fa mal’ m’adreço a una íntima amiga meua que va morir fa un any i escaig. De fet, a Tortosa li van posar el seu nom -Marisa Valls- a una aula de l’Auditori i una sala a l’institut de Roquetes on treballava. A la part final de la seua vida ens enviàvem molts àudios, i vaig triar-ne un, que és un comiat que anima a no dixar de riure ni cantar, que tanca la cançó i tanca el disc. És un petit homenatge.
