Els ciutadans de Catalunya, i molt concretament els de les Terres de l’Ebre, fa anys que patim un maltractament institucional sistemàtic en forma de desinversió per part dels diferents governs espanyols; ja sigui sota la direcció del PP, del PSOE, o bé de PSOE – Podem – Comuns. No és una qüestió de partits, és una qüestió estructural d’Estat, i el miracle és que malgrat tenir un Estat que ens va a la contra, les empreses i l’economia catalana continuïn sent de les més competitives.
Aquesta desinversió sistemàtica comporta un empobriment social per a tothom que viu i treballa a Catalunya, independentment del que voti, perquè impacta directament en el dia a dia de la gent, en el seu benestar i en la riquesa col·lectiva.
El diari “La Vanguardia” el passat 1 de juny titulava: “El dèficit crònic d’inversió de l’Estat a Catalunya s’agreuja”. La notícia feia referència al fet que l’Estat l’any 2021 només havia invertit realment a Catalunya un 35,8% del que havia pressupostat; una inversió molt baixa i molt desproporcionada respecte al que s’havia executat en altres territoris, començant per Madrid amb el 184%. Una inversió que no era el primer any que superava el 100% del previst.
Els mitjans de comunicació espanyols no n’han fet gaire referència, perquè del que es tracta és de mantenir el relat i l’imaginari que el govern de l’Estat on més inverteix és a Catalunya, territori desagraït i victimista per excel·lència.
El president de la comissió d’economia catalana del col·legi d’economistes de Catalunya, Josep Renyer, aportava unes dades ben il·lustratives: en els darrers set anys la inversió real de l’Estat a Catalunya ha sigut de 105 € per habitant, quan la mitjana estatal és de 225 €. Amb el PP al govern la mitjana d’inversió a Catalunya va ser de 102 € per habitant i amb el PSOE de 107 €. I a més des del 2018 l’Estat, sense comptar la inversió pública no regionalitzada, ha invertit a Catalunya 3.265 milions d’euros mentre que a Madrid 5.548 milions. A tot això algú podria tenir la temptació d’apel·lar als 16.000 milions d’euros de dèficit fiscal que pateix Catalunya cada any, però no cal ficar-nos més melodramàtics del que toca.
Per cert, les dades reals de les balances fiscals continuarem sense poder tenir-les perquè fa poques setmanes la ministra Montero va anunciar que el govern espanyol no les publicaria per evitar “retrets” entre les autonomies. Cinisme i manca de transparència, a parts iguals, per amagar la magnitud de la tragèdia que patim, perquè ni els convé, ni volen mostrar.
A les Terres de l’Ebre tenim un dels exemples més vergonyosos i coneguts d’aquest maltractament sistemàtic institucional que els diferents governs de l’Estat ens han aplicat des de fa dècades; la construcció de la variant de Gandesa, la qual desviaria tot el trànsit pesant de dins la població. Més de vint-i-dos anys d’espera i ni una paletada, pitjor encara; la desídia dels governs del PP i del PSOE va fer que els caduqués la declaració d’impacte ambiental del projecte l’any 2012, fa deu anys, i així continua, caducada.
Mentrestant, durant aquests vint-i-dos anys d’espera, hem vist als pressupostos de l’Estat moltes partides econòmiques destinades a la variant, algunes milionàries; però no s’han executat.
Si fem la comparativa odiosa, veurem que la licitació de l’estudi informatiu previ al traçat de les tres variants de l’N-420 de Gandesa, Corbera d’Ebre i Riudecols es va publicar l’any 2000 al mateix BOE que apareixia l’autopista AP-41 Madrid – Toledo. Aquesta autopista construïda per l’amic del PP i PSOE, Florentino Pérez, malgrat travessar onze termes municipals i incloure nou enllaços i tres àrees de servei; l’any 2004 ja tenia adjudicada l’obra i abans de l’any 2006 entrava en funcionament. Posteriorment, al mes de maig de 2012 presentava concurs de creditors, per després ser rescatada pel govern espanyol i tornada a licitar.
Aquí, però la variant de Gandesa de només 5,1 km de llargada, i que l’any 2008 quan es va adjudicar el projecte constructiu tenia un cost de 30 milions d’euros, no pot tirar endavant perquè els governs de PP i PSOE no han volgut, a hores d’ara, actualitzar la declaració d’impacte ambiental del projecte. Només han tingut deu anys per a fer-ho, però continuem esperant.
De res haurà servit tampoc tenir en aquests moments un Subdelegat del Govern espanyol a Tarragona que és de Tortosa, i un ministra de Transports, Mobilitat i Agenda Urbana i un secretari d’Estat d’Infraestructures, que són catalans.
I és que si encara algú no se n’havia adonat, el maltractament institucional que l’Estat aplica a Catalunya no depèn de l’origen de qui hi ha al davant de les seves institucions, sinó de la concepció d’un Estat centralista i radial subjugat a Madrid que perdura des de temps immemorials. Dirigit per uns partits polítics i unes elits que definitivament han dimitit d’oferir una proposta de futur per a Catalunya, perquè sempre l’han volgut sotmesa i al seu servei.
