Fa quinze anys vaig viure al Massís Central francès. Allà vaig conèixer l’Aurelien, un enginyer agrònom de la meua edat que em va invitar a casa sons pares, en un poble perdut a tocar de la Loira. Quan a son iaio li vaig explicar que la meua llengua materna era el català em va dir: “Jo vaig créixer parlant occità. És molt similar al català, oi? Però ara, l’occità només el parlo amb les vaques. Són les úniques que m’entenen!”. L’home fins i tot va recordar els quatre ‘renecs’ en occità que utilitzava per fer sortir el ramat l’estable. La conversa em va semblar una metàfora sinistra de com es trenca la transmissió generacional i mor una llengua.
Malauradament, als catalanoparlants aquella realitat ens és cada cop menys llunyana. N’he acabat de prendre consciència després de llegir El català depèn de tu, de la lingüista Carme Junyent i Parla’m amb estil del filòleg Magí Camps. Dos llibres -especialment el primer- que posen en evidència que el català està en perill d’extinció. La immersió lingüística n’ha garantit l’aprenentatge, però no l’ús social. Ni tan sols a les Terres de l’Ebre, on és majoritari (però cada cop menys): vas a la pastisseria o al dermatòleg i per defecte t’atenen en castellà; t’apuntes en un tast de vins i es fa en castellà (perquè una persona del grup ho demana); participes en una visita guiada i l’explicació és en castellà (perquè hi ha turistes de fora); fas cua al supermercat i al servei de préstec de la biblioteca i veus com el personal es dirigeix en castellà a qualsevol que tingui la pell fosca o accent de l’Europa de l’est; assisteixes a una taula rodona a la universitat i el director de la càtedra fa el discurs en castellà (perquè un dels ponents té el castellà com a llengua habitual). I així és com brandant la bandera d’un bilingüisme mal entès, acabem obviant que hi ha una llengua forta i privilegiada i una altra de feble i moribunda.
A Barcelona, només el 19,6% dels joves tenen el català com a llengua habitual. A l’Ebre el percentatge és força més alt, del 72,2%, tot i que en quinze anys hem perdut deu punts percentuals (i el futur només fa baixada). I mentrestant els partits lingüicides es freguen les mans. És obvi que si no agafem el bou per les banyes, aviat ens haurem carregat l’ecosistema lingüístic (i segurament també el natural). I quan haurem perdut bous i esquelles, plorarem. Fins i tot els qui han constribuït a matar la llengua.
