HomeOpinióFirmes setmanarilebre.catEl català: nostra llengua vernacla, vehicle escolar

El català: nostra llengua vernacla, vehicle escolar

Des de fa quatre dècades, durant els deu mesos escolars, cada matí els professors i les professores, conjuntament amb els i les mestres, han aconseguit tota una proesa: apropar el català a milers de xiquets/es i d’adolescents que se’n sentirien francament aliens, atès que no el tindrien present en llur dia a dia. Aquest procés d’immersió lingüística a les escoles i als instituts no ha estat mancat de dificultats: no ha tingut precisament un camí de roses. Els i les professionals de l’ensenyament, per a vergonya col·lectiva, tothora han hagut de treballar sota sospita, una pressió veritablement immerescuda i nefasta.  El fet de parlar en català, i al mateix temps promoure el seu ús en tots els àmbits, sol causar urticària a membres de determinades elits del país amb un  perfil ideològic determinat, els quals gosen parlar a boca plena d’adoctrinament escolar i altres irresponsabilitats per l’estil.

Cal tindre ben present que sobretot el professorat de llengua i literatura catalanes ha hagut de superar molts obstacles en algunes comarques del país, i en barris determinats de les grans ciutats catalanes. No tothom ha volgut conèixer el català de bona gana, no ens enganyem. Les flors i violes no existeixen. Les denúncies pel fet lingüístic no han estat en absolut massives, però han enterbolit sempre el treball dels ensenyants. Les famílies denunciants s’han aixoplugat sovint sota el paraigua polític de l’espanyolisme, així com mai no han donat mostra d’honradesa social ni de bona voluntat en l’àmbit educatiu. Més aviat han semblat torquemades, sabedors que l’àrbitre dels judicis lingüístics juga a favor dels de casa, si ens apropiem un terme futbolístic.

En canvi, i no és peccata minuta, en cap escola de les comarques majoritàriament catalanoparlants hi ha hagut cap queixa envers la presència del castellà al currículum escolar. És a dir, cap família catalanoparlant, independentment de llur ideologia, ha posat cap objecció per l’aprenentatge de la llengua castellana, més aviat al contrari. I cap vol dir cap! Tanmateix, els resultats acadèmics del castellà arreu de Catalunya són molt semblants al dels territoris monolingües castellans, a la vegada que s’assemblen com dos gotes d’aigua als que aconsegueix la llengua vehicular a l’escola catalana.

Tota polèmica interessada pel fet lingüístic tendeix sempre a perjudicar el català, ja que no és mai una estratègia innocent.

Tota polèmica interessada pel fet lingüístic tendeix sempre a perjudicar el català, ja que no és mai una estratègia innocent. Algun partit de l’unionisme espanyolista s’ha posat ferotgement a la recerca del vot perdut, del prestigi malbaratat pel seu camí errant, del poder polític que se’ls ha esmunyit com una angula. Llavors, el seu treball esdevé l’espill de nou del lerrouxisme de tots els temps. El seu interès electoral passa per damunt de tot, per la qual cosa volen endegar una batalla malaurada que pretén que el català torni a perdre un o dos llençols en una bugada amb aigua ben bruta justament.

No ens enganyem, la ciutadania, en general, sap perfectament que els partits mouen fitxa per captar l’atenció dels territoris més poblats. Enlloc de persones, els ciutadans sembla que hagim esdevingut vots! Algú pot creure que a la diputada Granados, que és qui ha parlat en nom del PSOE regional, li importa gaire el fet que els xiquets de Campredó, els minyons de Folgueroles o els nens de Besalú tinguin més o menys bona competència lingüística quan parlen castellà? Són quatre vots “en garrilla”, com diem per Font de Quinto. Curiosament, no posa el mateix interès en posar fil a l’agulla perquè l’alumnat de Torreforta, Nou Barris, Gavà, i tants altres indrets majoritàriament cervantins lingüísticament parlant, siguin plenament competents en l’ús de la llengua verdagueriana i vergesiana. No ens fan caure de cul, és la història inacabable: everlasting, paraula shakesperiana.

La presència ridícula (discriminació permanent i legalitzada) del català al cinema o a l’àmbit de la justícia, l’ús precari del català al pati de l’escola en un munt de centres escolars, l’ús aclaparadorament majoritari del castellà en l’entramat televisiu, no estan en llur punt de mira. Llavors és quan surt Miquel Iceta parlant de comprensió lectora, amb el mateix coneixement de tema com si jo em posés a enraonar sobre energia nuclear. La discussió sobre la davallada de nivell de les assignatures relacionades amb les humanitats mereix una anàl·lisi acurada, on no cap l’Einstein de torn orinant fora de test. Malauradament, en l’horitzó de tot plegat roman el fet que el partit que havia abanderat la persecució del català va rebre una “morrà” electoral que l’ha deixat en situació de cadàver terminal. Per recollir la llenya de l’arbre caigut, no val jugar amb foc amb la llengua d’Ausiàs. I no val, sabut senyor Iceta, vomitar demagògia afirmant que l’independentisme ha polititzat el català, quan vostè sap que desenes de milers dels  exvotants castellanoparlants de la seua formació han abraçat l’ideari independentista justament perquè s’ha anat en cura de no identificar llengua en país. Quod natura non dat, Salmantica non præstat, senyora Granados i senyor Iceta!

ARTICLES RELACIONATS

DEIXA UNA RESPOSTA

Introduïu el vostre comentari.
Introduïu aquí el vostre nom

5 + 2 =

Últimes notícies