HomeOpinióEl fenomen migratori

El fenomen migratori

Des d’una perspectiva històrica, la qüestió de la immigració mai s’ha plantejat en termes d’identitat, tot i que la societat d’acollida i els immigrants viuen com una qüestió d’identitat Tota la història dels fluxos migratoris mostra que les situacions migratòries sempre condueixen a una identitat comuna al voltant de valors compartits. En realitat, la vocació de tota immigració és fusionar-se progressivament amb el teixit sociocultural de la societat d’acollida. Aquesta dinàmica es pot veure dificultada per l’absència d’una política d’integració, però sempre acaba sent duta a terme.

La immigració no és un bloc homogeni, només existeix superficialment com a col·lectiu. Solen ser les lleis del país d’acollida les que requereixen que s’estructuren en “minories” o en “comunitats”. En la seva realitat existencial, la immigració és un fenomen individual. L’immigrant sempre busca la seva integració en el procés de mobilitat social del país d’acollida. En canvi, els immigrants reaccionen com a “grup provisional” quan estan marginats per la posició social, el llenguatge, els costums i, finalment, la llei.

L’immigrant pot triar entre assimilar-se o mantenir la seva especificitat, sempre que respecti els drets i deures de la societat d’acollida. L’únic espai en què la identitat ha de basar-se en la llei és l’espai polític. L’Estat té el deure de recordar que els preceptes legals es deuen a l’existència de valors polítics comuns, que són superiors a la diversitat de cada un en l’esfera privada. Aquesta situació obliga l’Estat a transmetre la seva llengua -en el nostre cas llengües-, els seus codis i les seves normes al ciutadà, d’aquesta manera, posa a la seva disposició els vehicles necessaris per a la seva integració. Per tant, el que confirma la vinculació de la identitat és el sistema de drets i deures que ens fa iguals en l’espai públic respectant la singularitat en l’espai privat. Hi ha la necessitat de distingir entre immigració i pertinença cultural; cal alliberar-la dels prejudicis nefastos d’”origen”.
La dificultat d’arribar a l’assimilació total és el resultat de factors diferenciadors. Però més enllà d’aquests factors, és sobretot perquè la identitat de la societat és concebuda com una cosa definida amb precisió. Una identitat essencialista i absolutista. Avui, aquesta situació està canviant a mesura que les societats europees estan presentant cada vegada més una varietat més diversa de models de ciutadania.

El nou model de ciutadania que tendeix a prevaler és la concepció de la ciutadania com a àrea d’interculturalitat, de la supressió de particularismes, d’universalització de la identitat dels ciutadans. En endavant, la ciutadania hauria de considerar-se des d’una perspectiva pluralista, política i universalista. De fet, les societats cada vegada són més multiètniques i la nacionalitat ha canviat el seu significat. A Alemanya els turcs van haver d’esperar fins al 2000 per obtenir la nacionalitat, i l’actual alcalde de Londres és d’ascendència pakistanesa.

La immigració no és un problema polític, sinó una qüestió social. Està implícit en la idea que un es fa d’una col·lectivitat humana agrupada sota el mateix esforç per a la convivència de tots. Pot deteriorar l’existència de la vida quotidiana si no és tractada responsablement per part dels responsables de la cohesió social.
A Espanya, durant les últimes tres dècades, s’han fet diverses regularitzacions d’immigrants, orientades a satisfer les necessitats del mercat laboral i, recentment, els mateixos immigrants. Aquest moviment és positiu, però no ha d’enfosquir la situació de molts individus que romanen estrangers i immigrants. De fet, la clau del problema és que hi ha una crida real a la clandestinitat per part de l’economia submergida. La dificultat que això comporta és indiscutible, perquè la nostra economia depèn, en gran part, d’aquest sector.

La política de regularització ha de ser una política d’integració social. Ha de considerar no només els drets, sinó també les condicions per a l’obtenció d’aquests drets. No es tracta de proveir els immigrants amb beneficis inexistents per als ciutadans del país d’acollida, sinó de posar en marxa mecanismes que condueixen a una integració social real. Finalment, potser, hem de tenir en compte no considerar l’ajuda als immigrants com una despesa, sinó com una inversió de futur, més si  tenim en compte la situació de davallada demogràfica en la qual estem immersos.

ARTICLES RELACIONATS

DEIXA UNA RESPOSTA

Introduïu el vostre comentari.
Introduïu aquí el vostre nom

47 + = 49

Últimes notícies