Professor, articulista a la premsa, cronista de revoltes populars, compromès sindicalment (CGT) i políticament (CUP, pel qual fou regidor a l’Ajuntament de Tarragona), autor de llibres crítics sobre els mandats municipals de Nadal (CiU) i Ballesteros (PSC-PSOE), Jordi Martí Font, tarragoní de 1969, procedent per família de Marçà, al Priorat, ha culminat, amb el tercer volum de la sèrie anomenada Llibre negre, una vasta i molt exhaustiva panoràmica històrica -del 1842 al 2017- sobre el que ha significat, aquí i arreu, el moviment polític anarquista en les seves diverses expressions: de l’anarcosindicalisme als grups llibertaris, del pacifisme i ecologisme a la lluita armada, tots lligats per uns quants principis bàsics, entre els quals el conegut “Ni Déu, ni Pàtria, ni Amo”.
Aquests tres volums -que sumen unes mil tres-centes pàgines- han estat publicats, dintre la Col·lecció Arrelar, per grups editorials que promouen, justament, la idea central d’aquesta extensa investigació antològica, la de, com diu l’autor del recull, “difondre, documentar i comentar el que ha estat l’anarquisme d’alliberament nacional als Països Catalans”.
Aquests grups editorials són Calúmnia Edicions, de Mallorca (info@calumnia-edicions.net), Lo Diable Gros, de Tarragona (lodiablegrosedicions@gmail.com) i Caliu Espai Editorial, de Benimaclet (València; editorial@caliueditorial.com).
Aquí no hi ha, per tant, “planetes” ni altres asteroides associats, propietaris, com aquell que diu, del 80% de l’edició en català. La resta, a la perifèria, petits editors, publicant allò que alguns autors ja fa anys que han descartat de presentar als mamuts editorials, perquè ja saben que no els deixaran passar de la porta d’entrada. Ni, evidentment, els convidaran a la molt promoguda Setmana del Llibre en Català, que aquests dies s’ha tornat a celebrar a Barcelona.
Amb tot, el Llibre negre, en els seus tres lliuraments des del 2018, ha circulat entre lectors militants i gent diversa, que busca molt més del que els donen, amb enorme aparell propagandístic, els grans grups editors, de diaris, revistes o llibres, i, en més dimensió encara, les corporacions audiovisuals que, pel que fa a la nostra, té molt a desitjar en tots els aspectes.
Per tot això, i més, aquest memoràndum de les personalitats, associacions, revistes, llibres i organitzacions de les distintes samfaines de l’anarquisme català, hispànic i europeu, era molt necessari que es publiqués, si més no per contrarestar l’allau del domini ideològic comunista, curiosament des dels anys finals del franquisme fins fa ben poc. I és que, com se sap, comunisme i anarquisme no han encaixat mai, i en la nostra Guerra Civil es va demostrar un cop més, facilitant amb aquesta divisió de les esquerres espanyoles -i amb la traïció de les democràcies europees- la victòria de Franco, que no va tenir cap paroblema per rebre el suport dels feixisme italià i alemany.
Revisant les pàgines dels distints “llibres negres” hom s’adona que aquests volums conformen, de fet, una altra Història de Catalunya, la subterrània, aquella que pràcticament no han recollit els grans manuals, aquella que van protagonitzar -a més de líders intel·lectuals i sindicals destacats (Nin, Maurín, Peiró o Pestaña, entre tants)- gent senzilla, però valenta, del nostre poble treballador, gent que també defensà l’emancipació social amb plena consciència de la seva catalanitat, cosa que no els feia menys internacionalistes. Una lliçó per als temps d’avui.
