Vostè estudiava els ecosistemes fins que un dia decidix canviar el medi ambient pel social.
El funcionament acaba sent molt semblant. Quan mous una peça en l’entorn natural o humà acaba tenint conseqüències sobre la resta. La convulsió social que vam viure pel transvasament, en un territori tradicionalment molt acomodat, em va remoure i vaig decidir aplicar la lògica de l’ecosistema al món social.
Estem veient tot el que està passant als Estats Units. Però, com d’instal·lat està el racisme en la nostra societat?
D’una manera més subtil. Molts de nosaltres, sense ser-ne conscients, emulem posicions racistes. De vegades sents algun professor dir que té molts alumnes immigrants a classe. Però possiblement, la majoria són nascuts aquí. El racisme institucional adopta moltes formes, algunes més flagrants que altres. De racisme pur i dur n’hi ha pocs casos.
Pose’m altres exemples.
Majoritàriament, aquí està prohibit portar vel en els centres educatius. Hi ha noies que se l’han de col·locar de qualsevol manera cada vegada que entren i surten de l’escola. Estes xiquetes creixeran en un lloc on no poden expressar-se lliurement.
La realitat potser és més polièdrica. Hi ha instituts que s’han plantejat relaxar esta mesura i han estat les mateixes alumnes nouvingudes les qui han reclamat mantenir la prohibició perquè entenen l’escola com un espai de llibertat.
En qualsevol cas no s’ha fet el debat necessari. Tenim una diversitat sobre la qual cal reflexionar. Les mesures basades en el “tot o res” no acostumen a funcionar.
L’extrema dreta, que vincula immigració i delinqüència, fa dies que truca a la porta.
És cíclic i recurrent, i sempre en moments de crisi econòmica. Aquí i a tot Europa, la pobresa i la diversitat cultural estan molt imbricades. Llavors és fàcil dixar de veure’ls com a ciutadans i mirar-los com a immigrants que ens prenen la feina.
Com evitem els guetos?
Jo crec que aquí no en tenim, encara que a Tortosa, la ciutat més gran del territori, algú puga identificar alguns barris com a guetos perquè hi residixen persones d’origen divers o d’ètnia gitana. Però en realitat parlem més de pobresa i infrahabitatge.
La condició d’immigrant no s’hereta; la pobresa, molt sovint.
Al nucli antic de Tortosa tenim, per exemple, un problema important amb el poble gitano. La realitat d’este col·lectiu aquí és anòmala respecte a la resta de Catalunya, amb casos de pobresa extrema i crònica. Treballem amb un centenar de famílies i quatre-cents infants per a evitar l’abandonament escolar, una situació que, en canvi, no es dona en l’alumnat estranger.
Els que arriben han de procurar integrar-se en la societat d’acollida o tenen tot el dret a tancar-se en la seua comunitat?
Si gestionem la diversitat a través només del dret a la diferència farem multiculturalitat. Aquí apostem per la interculturalitat, un model de procés comunitari on es respecta este dret, però anant més enllà, generant les condicions perquè ens mesclem. Fa deu anys que ho estem fent a Tortosa i ara també al Baix Ebre i Montsià.
Com es fa això?
Hi ha jóvens que si no gestiones bé la seua realitat poden acabar replegant-se i oposar resistència al racisme subtil de què parlava abans. Hem d’acompanyar-los en un procés llarg i complex. En el nostre treball de procés comunitari quan ajuntes una persona nascuda aquí amb una altra que ha vingut de fora, sovint s’adonen que compartixen moltes més coses que no pas els separen. Les relacions entre persones diverses no sorgiran mai de forma espontània, les has de provocar. Este és el repte.
El llenguatge mai és innocent. Immigrant, nouvingut o Mena són conceptes que estigmatitzen?
Em comentava una noia que fa molts anys que viu aquí que no sap quant de temps més ha de passar perquè dixen de dir-li nouvinguda. N’hi ha que porten vint anys i pensen que mai tindran dret a ser considerades ebrenques. Són persones d’origen divers. No passa res si hem d’emprar més d’una paraula per a descriure la realitat d’algú que, abans que res, és persona.
Quan les notícies parlen d’onada d’immigrants…
Si parles d’onada pressuposes que t’ofegaràs. La batalla amb el llenguatge dels mitjans també és complicada. Cal aturar-nos i descriure les coses evitant les dreceres. Si no, és impossible generar empatia amb aquell que és diferent de tu. La paraula integració, per exemple, porta implícit que la minoria que arriba ha de fer l’esforç per adaptar-se. Per què no parlem millor d’inclusió i cohesió? L’acomodació ha de ser mútua.
Quins reptes tenim al davant per a avançar cap a una societat més cohesionada?
Les administracions han de posar recursos per a la inclusió i la cohesió social. No n’hi ha prou amb beques i ajudes per a situacions d’emergència. Hem de poder acompanyar els més vulnerables perquè desenvolupen habilitats, es connecten al món, puguen sortir de la seua bombolla de pobresa i transformen la seua realitat.
