Fa més de 17 anys que vaig i vinc en vehicle privat de Tortosa a Tarragona. I perquè consti com a descàrrec de consciència, que ho faig perquè, de moment, els meus horaris han estat incompatibles amb l’oferta i la fiabilitat del transport públic disponible. Els primers anys intentava circular per l’N-340 fins que, des de l’1 de gener de 2020, la concessió de l’AP-7 va expirar i va passar a ser gratuïta. Val a dir que n’he vist de tots els colors i que en la darrera retenció important del 7 de febrer d’enguany vaig tenir força temps per decidir-me a escriure alguna cosa sobre la situació actual de l’AP-7. No ho havia fet encara, fins que avui m’he esgarrifat en llegir un article sobre la qüestió. Un escrit més a prop de l’adulació que del rigor.
L’AP-7 és avui una infraestructura imprescindible per a la vertebració dels Països Catalans, però no en l’estat en què es troba. Si bé molts trams disposen de tres carrils, el tram ebrenc, un cop més, segueix amb dos com el 1984. Com ja s’ha dit, l’estat espanyol i els seus governs, se’n van fer càrrec el 2020 i ara diuen, segons l’article esmentat, que volen construir un tercer carril per seguir salvant vides ebrenques.
Què voleu que us digui? Jo soc més estocàstic que determinista, i supeditar víctimes mortals, siguin veïns o no, a l’expiració d’una concessió fent-la passar per una decisió política del gran líder, és de molt mal gust. La sinistralitat d’una infraestructura de llarga perdurabilitat només es pot intuir, com a molt, per la combinació d’accions predictibles amb altres elements completament aleatoris i dintre d’uns paràmetres temporals suficients. Qualsevol sentència respecte a la relació determinant entre víctimes mortals i la supressió dels peatges que, per altra banda, ja tenien misses dites, és, si més no, una postura arriscada pel que fa a l’omissió d’altres factors que hi poden influenciar.
La vida i la seva protecció és un dret universal. Per consegüent, qualsevol decisió del governant ha d’anar, sí o sí, en aquesta direcció. Ara bé, què me’n dieu de les decisions que no es prenen? L’AP-7, al seu pas pel centre i el sud dels Països Catalans, ha deixat de ser una via ràpida i segura. L’augment insostenible del transport pesant per carretera i, per què no admetre-ho també, la seva gratuïtat, és una bomba de rellotgeria els minuts de la qual s’estan exhaurint. En canvi, les solucions que s’ofereixen són predicar amb objectius a deu anys vista i felicitar-se per prohibir la circulació de vehicles de gran tonatge per la N-340 a canvi d’aixecar els peatges d’una AP-7 totalment obsoleta.
El futur ja no pot pair aquest volum de tràilers: ni amb tres carrils, el planeta pot permetre’s sostenir el cost mediambiental que generen, ni la ciutadania resignar-se al risc de circular entre gegants. Tanmateix, els virreis espanyols de torn no mouen un dit pel transport ferroviari, ni exigeixen una contribució discrecional i responsable del sector del transport a canvi de l’actual aprofitament desmesurat de les infraestructures per fer negoci, però que paguem entre totes i tots. No ho faran perquè el cost polític és tan gran que cap d’ells tindrà els pebrots d’assumir-lo. Cap d’ells prendrà la decisió d’apostar pel corredor mediterrani sense passar per Madrid. No hi ha cap Pedro Sánchez disposat a reduir al mínim imprescindible el transport pesant per les carreteres dels Països Catalans i evitar, així, el col·lapse total que ja es percep.
