HomeSense categoriaEls arbres, i el bosc

Els arbres, i el bosc

Just abans de Nadal hi va haver una polèmica que va sacsejar la figura de Joan Margarit, arquitecte i poeta -si volem la versió reduïda-; o arquitecte i una de les veus més nítides que ens deixarà la poesia catalana -si preferim la versió llarga i precisa-. A Margarit, de 82 anys, se’l va linxar des d’alguns sectors per haver accedit que el reis d’Espanya, Felip VI i Leticia, li lliuressin en un acte íntim a Barcelona el premi Cervantes 2019, després que no es pogués celebrar la cerimònia oficial a Madrid, prevista el 23 d’abril passat. Em considero una persona quilomètricament allunyada de tot el que signifiquen Felip VI i Leticia, la monarquia espanyola i, de fet, totes les monarquies d’arreu -quina xacra-, però la pluja d’insults, improperis i amenaces que li van ploure al poeta després de l’acte em va semblar, directament, demencial. Era com si aquella foto encaixant-se de mans amb els representants de la monarquia -a mi, la foto, tampoc m’agrada- valgués més que tota una trajectòria brillant. Però, de nou, els arbres no ens deixaven veure el bosc. 

Margarit pràcticament no ha volgut parlar de l’episodi, essencialment perquè no ha de fer-ho pas. A mi m’ha servit (i penso que encertadament) per recuperar els seus llibres. I les seves poesies. Com aquesta: Què fer de les paraules al final? / Si vull trobar què sóc no puc buscar més que en dos llocs: la infància i ara que sóc vell. / És on la meva nit és neta i freda com els principis lògics. / La resta de la vida és la confusió de tot el que no he entès, / els tediosos dubtes sexuals, / els inútils llampecs d’intel·ligència. / Convisc amb la tristesa i la felicitat, veïnes implacables. / Ja s’acosta la meva veritat, duríssima i senzilla. / Com els trens que a la infància, jugant en les andanes, em passaven a frec. (Identitat).

ARTICLES RELACIONATS

DEIXA UNA RESPOSTA

Introduïu el vostre comentari.
Introduïu aquí el vostre nom

6 + 2 =

Últimes notícies