És evident que sense farina no tindríem pa, sense blat no tindríem farina, i sense pagesos que haguessin sembrat el blat a la terra ben llaurada no s’hauria iniciat el procés que condueix a obtenir aquest ric i universal aliment.
Faig servir aquest exemple per anar a l’arrel de la creació i l’existència de l’Institut Ramon Muntaner, ubicat al Mas de la Coixa de Móra la Nova, tal com vaig explicitar en l’article publicat el passat 19 de juny. Podríem afirmar, també, que sense contingut no hi ha continent. El continent, en el nostre cas, seria l’Institut Ramon Muntaner, fundació constituïda amb la finalitat de donar suport als centres i instituts d’estudis de les terres de parla catalana. I el contingut serien els centres d’estudis locals, comarcals i, també, temàtics, sense l’existència dels quals no s’hauria produït ni la creació ara fa trenta anys de la Coordinadora de Centres d’Estudis de Parla Catalana, ni la constitució, ara fa just 19 anys, el 3 de juliol de 2003, de l’Institut Ramon Muntaner. Tampoc, sense persones amb la necessitat de valorar i preservar el patrimoni heretat, en un sentit molt ampli, i de promoure una activitat cultural de referència, no s’haurien constituït tants centres d’estudis i moltes realitats avui existents no haurien estat possible.
Per anar a l’arrel d’aquest model associatiu escampat per totes les terres de parla catalana, amb una notable presència a les Terres de l’Ebre, hem de recular fins als primers temps de la postguerra. El model constitutiu té l’origen en la creació d’entitats denominades, ja aleshores, centres d’estudis, creades sobretot amb l’objectiu de fer estudis d’història local, aprofitant algunes escletxes que tolerava el règim franquista. Eren centres limitats en els objectius, en els components humans i en les actuacions, emparats per determinats personatges, eclesiàstics o prohoms vinculats al règim, que s’interessaven per la història local, sense entrar en temes conflictius i contemporanis. Se’n constituïren pocs, però el model associatiu ja estava creat, disposat a evolucionar a mesura que les circumstàncies ho permetessin.
A partir de les acaballes del franquisme i, sobretot, des de la segona meitat dels anys 70, es va produir una eclosió de centres d’estudis que, de fet, encara dura. Un dels primers centres constituïts a les comarques ebrenques fou el Centre d’Estudis de la Ribera d’Ebre, que va adoptar la comarca com a àmbit d’actuació, cosa que ha mantingut amb molta vigoria. L’any vinent deurà complir quatre dècades d’existència. En altres territoris ebrencs s’han desenvolupat models més locals que, tanmateix, han tingut la capacitat d’establir una xarxa de relacions molt profitosa, com passa en les anomenades terres de cruïlla, amb activitats que traspassen el Sènia d’una banda a l’altra, amb tota naturalitat, i que estableixen lligams entre comunitats veïnals germanes.
Ara fa uns quaranta anys, el model associatiu dels centres d’estudis va saltar al País Valencià, on actualment existeixen 36 centres d’estudis agrupats a la Federació d’Instituts d’Estudis del País Valencià, constituïda l’any 1999. Com va succeir l’any 1992 amb la creació de la Coordinadora de Centres d’Estudis de Parla Catalana -avui, amb més de 130 centres associats- els centres i instituts d’estudis d’arreu van comprendre que la qualitat local o comarcal no era un condicionant que impedís les relacions, els intercanvis, les trobades o els projectes compartits, sinó tot el contrari, era una necessitat.
Tots plegats hem comprès que sense molins no es pot obtenir la farina, per molt blat que s’hagi segat, i sense forns no es pot obtenir el pa. Necessitem estructures associatives compartides, com la Coordinadora de Centres d’Estudis, la Federació d’Instituts d’Estudis Comarcals del País Valencià i l’Institut Ramon Muntaner. Necessitem, també, crear i ampliar la xarxa de relacions entre entitats de caire cultural, com ara mateix s’ha articulat amb la Federació d’Ateneus de Catalunya, incorporada recentment al patronat de l’Institut Ramon Muntaner i que amplia el ventall de possibilitats culturals del món local.
I necessitem fórmules imaginatives que creïn xarxa, coneixences, compartir experiències i projectes. Per exemple, els centres de les Terres de l’Ebre, els del Matarranya, els Ports i el Maestrat, fa ja gairebé una vintena d’anys, van trobar la fórmula dels territoris de l’antiga diòcesi de Tortosa per mantenir anualment una trobada de centres d’estudis d’entitats culturals. Del passat al futur.
