EDITORIAL // Després de tres anys i tres mesos a la presó, Carme Forcadell n’ha sortit per a no tornar-hi i, com ella, els altres vuit líders independentistes condemnats pel Tribunal Suprem pel delicte de sedició, un tipus penal en discussió que ara serà probablement reformat, però que oferia la possibilitat de forçar el Codi per a castigar l’atreviment català.
Abans d’entrar al fons de les valoracions, ens podem fer dos o tres preguntes que no tenen resposta al marge de l’especulació. El govern de Pedro Sánchez hauria tingut la valentia política de tirar endavant els impulsos sense la pressió que indirectament, i ara recentment de forma més directa amb la resolució del Consell d’Europa, ha anat arribant de les institucions europees? O, com reflexionava Carme Forcadell, s’haurien aprovat els indults si l’independentisme no hagués persistit electoralment des d’aquella convulsa tardor del 2017? No ho sabrem. Forcadell considera que no, per la qual cosa interpreta els indults com una “petita victòria” de l’independentisme.
Pensem que si més no els indults són una petita o gran victòria contra la injustícia, que alleugerirà el patiment de nou famílies i que permet si més no generar un clima més procliu a la distensió i al diàleg irrenunciable que encara ara, quatre anys després de la topada, onze anys després de la sentència de l’Estatut, continua pendent.
És acceptable que la pandèmia ha modificat totes les agendes polítiques, però tampoc hi ha hagut per cap de les dos parts la voluntat d’aprofundir en un diàleg que naix amb dos posicions diametralment enfrontades i, és clar, si a la distància se li afegia la brutalitat dels empresonaments, l’apropament i la negociació real eren més lluny que mai.
Ara, la judicatura encarregada de dirimir les causes pendents al voltant de l’1-O hauria de tenir en compte no només la sentència del Suprem, l’alt tribunal sentenciador erigit en el fuet de l’independentisme, sinó també el missatge oficial -en favor d’una millor convivència social- que ha donat el poder executiu. Això no vol dir diluir la separació de poders, sinó dictar justícia des de la consciència de les implicacions socials de les decisions judicials, com s’ha fet en altres casos.
Per la seua banda, els dos governs, l’espanyol i el català, han d’entrar en matèria, i això voldrà dir fer concessions, però sobre la base irrenunciable que qualsevol resolució ha de passar per les urnes, símbol de l’històric 1 d’Octubre i punt àlgid de la capacitat de mobilització de l’independentisme. Unes urnes en el seu moment estigmatitzades per la maquinària repressiva espanyola, però al cap i a la fi l’única eina eficient per a traure de l’atzucac el conflicte entre Catalunya i Espanya i també entre catalans.
