Està d’acord que amb la crisi COVID-19 no s’ha produït una bona comunicació a la ciutadania?
Més enllà de l’objectiu de qui comunica, qui està a l’altre costat sovint té unes expectatives prèvies sobre el missatge que li arriba. Per molt bé que segmentes el teu públic i t’hi adreces de diferent manera, sempre hi haurà algú que se’n sentirà exclòs.
Molts polítics han confós transparència i comunicació amb passar-se hores davant les càmeres.
Hi ha un cas en què esta sobreexposició ha funcionat bé. Durant el confinament de la Conca d’Òdena, l’alcalde d’Igualada va sortir cada dia per a informar de la situació. Això sí, fent-se acompanyar en cada compareixença per un convidat, d’un sector diferent cada dia, que aportava informació complementària. El seu públic ho ha valorat.
La crisi ha posat a prova destreses comunicatives.
En les compareixences del govern hem vist com han hagut de fer alguns equilibris. Però sí que vull contraposar la manera en què Pedro Sánchez i Quim Torra i els seus consellers s’han adreçat al públic. Mentre en les rodes de premsa del govern, el missatge es dirigia als mitjans de comunicació, Sánchez sempre ha parlat a la ciutadania. En crisis com l’actual, la societat vol que els seus dirigents se li adrecen directament.
Les xarxes socials s’han consolidat com a eina de comunicació. No tinc clar si estem més ben informats.
I tant que sí! Instagram, la xarxa més apolítica de totes, té un especial Covid-19 amb informació
pública i verificada. En una crisi, Facebook té una eina per a avisar la teua família que estàs bé.
Esta crisi ha disparat el consum de mòbil.
Abans de la COVID-19, el mòbil ja tenia més quota de pantalla que la televisió. Durant el confinament, hem passat d’estar 2,5 a 3,5 hores amb el mòbil. El consum ha crescut especialment en els majors de 55 anys, un 40% més. També en els menors de 55 (+20%), encara que estos ja partien d’un consum elevat.
Les xarxes saben com enganxar-nos-hi.
Alliberen dopamina, segons alguns psicòlegs, per a mantenir-nos el màxim temps possible amb l’aplicació oberta.
Activen l’hormona de la felicitat?
Twitter sap què t’enganxa, reforça allò que t’agrada i t’ho posa fàcil.
La segmentació de continguts és clau.
Les xarxes no són per a enviar missatges massius. Permeten dirigir-te al teu públic per raó de sexe, edat, lloc on viu i interessos.
A molts mitjans de comunicació els està costant entrar en este terreny.
Doncs estan fent tard. Hi ha un digital, The Huffington Post, que ha aprofitat el confinament per a treballar molt les possibilitats d’Instagram, fent entrevistes i debats en directe.
Pensaran que és complicat monetitzar estes accions.
Però milloren la reputació del mitjà i generen notorietat. El zàping ha migrat de la televisió a Instagram, amb continguts interessants i a l’abast.
Com ens podem protegir de la manipulació a les xarxes?
Tenim poques eines. Però les que hi ha, les hem d’utilitzar. Quan veiem a Twitter un tuit ofensiu, cal denunciar-lo a la xarxa. És molt fàcil. I si es reben moltes denúncies, el tuit es posa en quarantena. Cal major conscienciació entre usuaris de xarxes.
Qui està legitimat per a decidir si un tuit és veraç o ofensiu? El límit és la censura.
Les xarxes treballen amb logaritmes i hi ha mecanismes per a actuar. Però hi ha altres problemes. Alguns diaris digitals aparenten mitjans seriosos, però només són robots que rastregen notícies a la xarxa i les maqueten bonic. I aquí poden entrar informacions certes i falses.
Això fa mal als mitjans professionals.
Les xarxes socials comencen a prioritzar i escalar continguts d’acord amb la credibilitat de la font. Així es reduïx també la propagació de mentides.
Els grups de Whatsapp són un vector de transmissió de fake news.
Perquè no interpretem Whatsapp com una xarxa. I perquè li donem legitimitat, ja que coneixem els membres del grup. Ningú pensa que hi pot haver mala fe.
Se’ns gira feina.
La generació més adulta ha d’aprendre a utilitzar les eines mil·lènials, i els més jóvens -que gairebé no consumixen televisió- han de ser més crítics amb les xarxes.
