HomeOpinióFirmes setmanarilebre.catEls nostres cossos, la nostra decisió

Els nostres cossos, la nostra decisió

Recentment, el tema del dret a l’avortament ha tornat a ocupar un espai important en el debat públic. D’una banda, la recent reforma de la llei de salut sexual i reproductiva aprovada a Espanya i, en l’àmbit territorial, la possibilitat de poder realitzar avortaments quirúrgics a Terres de l’Ebre sense necessitat de desplaçament, són dues bones notícies per a la salut de les dones i les persones gestants. D’altra banda, però, és alarmant veure com certs sectors retrògrads de la població encara posen en dubte aquest dret fonamental amb arguments basats en la demagògia i el fonamentalisme religiós.

Crec que ja no hauria de ser necessari redactar un altre article justificant perquè el dret a l’avortament és un dret bàsic no només de totes les persones que parim, sinó que també suposa una gran victòria per a tota la societat en general. És trist i esgotador veure com són quasi sempre els mateixos, aquells que curiosament no tenen un cos que pugui portar fills al món (és a dir, homes cis), els qui se senten en la potestat de fer i desfer, de decidir què és moral i què no ho és pel que fa als cossos de les dones. Ens parlen del dret a la vida, però sembla que les úniques vides que importin siguin aquelles que encara no han començat (i d’allò que no ha començat, no se’n pot dir que existeixi). Quan s’han de defensar, però, altres vides, vides ja no tan pures i innocents com les d’algú que ni tan sols ha nascut –vides de dones maltractades, vides de persones trans, de persones pobres a punt de ser desnonades, de persones racialitzades que fugen dels seus països d’origen, precisament, per buscar una vida digna– molts cops, els defensors del dret a la vida són els primers a mirar cap a un altre costat. Sembla que les dones estem destinades a parir i a patir, que aquest és el rol que algú ens va imposar fa molts d’anys i que no tenim dret ni a qüestionar-ho.

Tenir un fill, però, portar una persona al món, no és un acte trivial. Decidir ser mare és una de les decisions més importants que algú pot prendre a la vida, i tothom es mereix nàixer en una llar on pugui ser sostingut, on se li puguin assegurar unes bones cures i una infància digna, plena i feliç. És per això que no podem obligar a ningú a ser mare (ni pare). Tenir un fill no pot ser un càstig diví, tenir un fill no pot ser un carreró sense sortida del qual no poder escapar. Tenir un fill ha de ser una joia i una alegria, i només pot ser-ho si ho volem i ho podem sostenir, si ho podem decidim amb total llibertat.

Mireia Ibañez
Mireia Ibañez
Traductora i artista
ARTICLES RELACIONATS

DEIXA UNA RESPOSTA

Introduïu el vostre comentari.
Introduïu aquí el vostre nom

71 + = 81

Últimes notícies