Des de la crisi econòmica del 2008, l’anomenat poder judicial està a l’ull de l’huracà. Com expliquen Commaille i Kaluszynski a ‘La fonction politique de la justice’ (2007), en una època en que el combat polític se situa en bona part en el terreny de les guerres culturals, sobre el predomini d’uns o altres valors, creences i pràctiques, la política recorre sovint als jutges per dirimir conflictes sobre les “formes de viure” en societat.
D’altra banda, assenyalen, la pròpia posició social del dret està canviant arreu del món: el dret s’està fent més flexible, negociat, pluralista i pragmàtic. La llei efectiva resulta de les intervencions de múltiples actors i cossos, com els tribunals i tractats internacionals, o els acords entre Estat i agents socials, etc.
Això porta a que els jutges tendeixin a autoregular-se, com ha passat en la lluita contra la corrupció, convertint-se així en nous actors polítics. Poden afavorir els canvis socials i econòmics en curs, o tractar de bloquejar-los. En aquesta situació han de fer front a la temptació d’actuar més com a homes polítics que com a jutges, amb els consegüents conflictes entre els propis jutges, que tenen diferents tendències, i amb els altres poders de l’Estat.
Actualment, considerem que la separació i independència dels tres poders, executiu, legislatiu i judicial, és una característica fonamental de la democràcia, però no sempre ha estat així. Locke va proposar el 1660 la divisió en tres poders, l’executiu, el legislatiu i el federatiu (que s’encarregaria de les relacions del país amb l’exterior). Al sistema judicial no el considerava un poder com a tal.
Quan es parla de la divisió en tres poders, essent el tercer el judicial, se sol fer referencia a Montesquiu, que ho hauria proposat en la seva obra magna, ‘De l’Esperit de les Lleis’ (1748). Curiosament, aquesta atribució a Montesquiu és fruit d’un malentès: Charles Eisenmann a ‘L’Esprit des Lois et la séparation des pouvoirs’ (1933) va demostrar que certs juristes, a la fi del segle XIX i començaments del XX, es van basar en algunes fórmules aïllades de Montesquiu per atribuir-li aquesta proposta imaginaria de la separació dels tres poders.
No importa qui ho va dir si avui ho donem per vàlid. Però com actualment hi han tants conflictes entorn de l’anomenat poder judicial, rellegir a Montesquiu i veure què proposava realment i perquè ens pot ajudar a entendre millor com ens hem ficat en aquest embolic.
En realitat, Montesquiu deia que hi havia tres potencies: el rei (l’executiu), la càmera alta (la noblesa) i la càmera baixa (el tercer estat o burgesia). Per ell, el poder judicial no era un poder en el sentit propi. Els jutges s’havien de limitar a aplicar la llei de manera fidel. No tenien la força necessària per actuar com una potència política i, per tant, per ell no era un “poder” en el sentit que li donem avui. El que sí que diu és que cap institució o potència política havia de tenir la capacitat de fer simultàniament les tres coses: “Tot estaria perdut, quan el mateix home, o el mateix cos, ja sigui dels nobles o del poble, exerceixi aquests tres poders: el de fer les lleis, el d’executar les resolucions públiques, i el de jutjar els crims o les diferències entre els particulars.” Proposa que la facultat de jutjar ha d’estar a part, però no diu que hagi de ser un dels tres poders de l’Estat. Això és un mite.
Eisenmann va demostrar també que no es tractava tant, en Montesquiu, de la separació dels poders, com de la combinació, i la col·laboració entre els poders. La teoria política de Montesquiu és una teoria dels contrapesos: “Perquè no es pugui abusar del poder fa falta que, per la disposició de les coses, el poder pari el poder”, escriu. La no acumulació dels poders específics, el paper dels cossos intermedis, la descentralització no són per ell sinó contrapesos.
El sistema judicial no és una institució derivada de la democràcia, sinó una institució que ja existia abans. El primer cop que el sistema judicial va ser considerat com a tal fou a l’antiga Grècia, fa més de 2000 anys. Encara que sempre hi ha hagut jutges, no es va tornar a instituir el sistema judicial fins fa uns 200 anys. El debat actual és sobre la seva articulació amb la resta del sistema democràtic. Com podem aconseguir que el poder judicial no pugui estar manipulat i, al mateix temps, que evolucioni amb la societat?
Com hem vist, per a Montesquiu hi havia tres poders (“potencies”, les denomina), l’executiu, el legislatiu i les instancies intermèdies (en el seu temps, la noblesa i el clergat). I es planteja el problema de com equilibrar el repartiments del poder entre tots tres. El que pretenia no era “separar” els poders, sinó “repartir” el poder amb ponderació. Aquesta és, també, avui la clau de les lluites entre els poders executius i legislatiu, per un costat, i un sistema judicial dividit, per l’altre: és tracta un altre cop de la lluita pel repartiment del poder.
El mateix Montesquiu ens pot ajudar a entendre com hem arribat fins aquí, amb seva teoria de les “formes d’exercir el poder” i el “principi” corresponent, que guia les accions de la societat. Parla del despotisme, que té com a principi la por; de la monarquia, que te per principi l’honor (que no és sinó aparença, afanys de distingir-se); i de la república democràtica, que té com a principi la virtut, entesa no en sentit moral sinó cívic: els ciutadans tenen en compte el bé del país com a moderador de l’egoisme personal. És una virtut que requereix una educació generalitzada.
Si la forma de govern i el seu principi coincideixen, explica, la societat és estable. Però si no estan en harmonia la forma de govern entra en crisis. El sistema es corromp. Podem comprovar que això ha passat recentment: a les societats democràtiques s’ha perdut en certa mesura la “virtut” cívica. No del tot, i per això les democràcies encara aguanten, però afeblides.
En les dècades anteriors a la crisi del 2008 es va anar deteriorant la “virtut” democràtica per les posicions defensades des d’instàncies del poder polític i econòmic, al dir que la societat no existeix, que tots el homes es mouen per la cobdícia, o com va dir un Ministre d’Economia espanyol: «Espanya és el país del ‘pelotazo’: enriquiu-vos». Foren uns temps en que la corrupció era ben vista i fins i tot admirada. A més, amb la liberalització dels moviments de capitals, els governs van esdevenir molt vulnerables, i amb la globalització i l’augment del pes de les organitzacions internacionals els Estats van perdre el control dels esdeveniments. La virtut cívica va quedar molt trastornada.
Montesquiu era un “conservador il·lustrat” partidari del poder de la noblesa front a la monarquia absoluta. Era crític, però no per obrir el futur, sinó per tornar al passat, com explica Louis Althusser a ‘Montesquieu, la política y la historia’ (1955). Defensava les llibertats, sí, però eren les de la noblesa front al rei. Ell proposava una monarquia amb un senat per a la noblesa, que no podia ser jutjada pel sistema judicial, sinó tan sols pel propi senat, i un parlament elegit entre la burgesia mercantil.
Calia protegir-se de la massa dels pagesos sotmesos als drets feudals, dels petits artesans, dels botiguers i dels oficis baixos de les ciutats. Montesquiu dona a entendre que el rei és tal rei per l’existència dels cossos privilegiats, la noblesa i el clergat, i els hi deu, a canvi, el reconeixement i la conservació dels seus privilegis. Les passions populars precisen, creu ell, del fre de la reflexió: en la república serien els cossos intermedis dels funcionaris, jutges, professionals i els representants electes; en la monarquia els cossos privilegiats esmentats.
Els conflictes actuals entorn del sistema judicial, poden entendre’s com la defensa dels cossos intermedis contra els canvis promoguts des de les classes populars? S’està tractant de consolidar un sistema institucional que bloquegi les aspiracions de certs sectors de la societat? El resultat seria, segons la teoria de Montesquiu, una democràcia aristocràtica, una forma de govern dominada per una part de la població, en la que la virtut és la moderació. Sol degenerar en oligarquia, és a dir, el govern dels pocs.
Si fos així, aquesta seria una mala política. L’intent de Montesquiu de restaurar el poder de la noblesa va fracassar. 41 anys després de la publicació de la seva obra es va produir la Revolució Francesa, precisament el que ell volia evitar. Una rebel·lió dels nobles en defesa dels seus privilegis la va accelerar. En canvi, a Anglaterra la noblesa terratinent es va reconvertir en una burgesia aristocràtica i va tenir èxit, va seguir compartint el poder. I la transició al capitalisme va ser més tranquil·la, sense haver de patir revolucions ni feixismes.
Montesquiu no va veure que el canvi, a la llarga, és imparable. Ell, amb els seus dissenys de sistemes de govern, no el va poder parar. Els projectes com el seu, ara, també estan destinats al fracàs, per més turbulències que puguin crear a curt termini. Si aprenem aquesta lliçó de la història sabrem que el millor que podem fer és gestionar els canvis socials i humans, procurant que s’orientin en direccions constructives.
Les costures de l’Estat i de la societat, ja debilitades, ara estan petant per molts de llocs, encara que, per sort, no per tots. De quan en quan, estem a punt de caure a l’abisme del despotisme, però ens anem salvant per poc. Així és com se superen els temps convulsos en que els sistemes canvien, si no hi ha dirigents o homes d’Estat que tinguin visió de futur i sàpiguen conduir la nau a bon port.
