Hi havia una vegada un regne sencer tancat a casa, paralitzat de temor per una amenaça invisible que començava a ser molt real. Va ser llavors quan el Rei va aprofitar el moment per a clavar el punyal al seu pare, esperant que l’esquitxada no passés d’una trista cassolada confinada. El punyal era un comunicat, on el monarca reconeixia que l’herència paterna podia provenir d’unes milionàries comissions il·legals per unes obres en un regne molt llunyà.
El que aquí sona a conte, en altres latituds suposaria, com a mínim, l’escac al rei. Però en el regne del ‘todo atado y bien atado’, el Rei s’ha enrocat, guarit per les dues torres: partits i mitjans del règim (o d’Estat, com preferiu).
Aquest cop la bola de neu no ha parat de rodar. Hem passat vergonya imaginant màquines de comptar bitllets entre frescos de Tiépolo, maletins plens a petar a bord del Fortuna i llunes de mel que no eren a Conca sinó a Fitji. A tal punt han arribat les revelacions sobre Sa Campechania, que la fiscalia no ha tingut més remei que iniciar una investigació (que exclou els fets produïts durant el seu regnat) i que el president del govern, inquiet i pertorbat, ha suggerit limitar la inviolabilitat reial (que quedarà en res davant la falta de majories per canviar la Constitució).
Però per poc que s’ha aixecat la veu, en perfecta sincronia, ministres socialistes i portaveus populars han deixat clar que la monarquia “no està en qüestió”. Curiosa afirmació quan el CIS no informa si els espanyols prefereixen monarquia o república. I és trist que siga per la corrupció que el debat estiga viu i no pas per la manca de legitimitat d’esta Corona ungida expressament per Franco qui, al seu torn, va regnar quaranta anys sobre les cendres de l’autèntic règim democràticament proclamat el 1931. Fins quan els peons podran protegir el rei?
