“Detenen un excarter que acumulava a casa 20.000 cartes sense repartir”. És el titular d’una notícia del passat mes de juny. Un home que havia treballat de forma temporal com a auxiliar de repartiment de Correus va ser detingut quan es va descobrir que emmagatzemava a casa seua unes 20.000 cartes sense repartir. Totes les cartes s’havien enviat durant els anys 2012 i 2013, quan l’home estava contractat per repartir en una barriada d’Alacant. Ningú no va sospitar que s’havia apropiat de la correspondència.
30Probablement la majoria de cartes eren correspondència de la que no es troba a faltar: factures, multes o propaganda electoral. Però em pregunto si entre les 20.000 cartes no n’hi devia haver també moltes de personals, de les que sí que importen: escrites a mà, felicitacions, cartes d’amor… I si això hagués passat fa vint-i-cinc anys, quan no hi havia correus electrònics, a quantes persones, l’acció d’aquest home, els hauria canviat la vida? Fins a quin punt això hauria torçat el rumb d’una història, d’una relació, en no rebre una resposta, una explicació, una petició o un perdó? Fins a quin extrem les accions dels altres ens poden capgirar l’esdevenir?
Més enllà de la gravetat dels fets i de la hipotètica tragèdia de les seues conseqüències, em sembla una història fascinant. En mans d’un escriptor com Paul Auster o Patrick Modiano donaria peu a una novel·la sobre l’atzar que domina les nostres vides, els camins que acabem per no recórrer, la vida no viscuda o la impossibilitat d’oblidar el passat.
Literalment, aquest home va fer realitat la frase de Julio Cortázar: “En algún lugar debe haber un basural donde están amontonadas las explicaciones”.
