Aquells que teniu un ofici o professió de cara al públic entendreu i us identificareu immediatament amb el títol de l’article. Passa i ha passat tota la vida que, com diu la saviesa popular, mai no plou a gust de tothom. En aquest sentit, els polítics són els que més han sofert directament les bufetades que els han vingut de la dreta, de l’esquerra, del centre i de qui no sap on té la mà. Hi haurien d’estar acostumats, doncs. Tot i així, en els darrers anys la moda de qüestionar-ho tot fins arribar a l’insult i/o la demanda judicial s’ha accentuat de forma exponencial. Si antigament tot allò que en un poble deien el mestre, el capellà, el farmacèutic i l’alcalde anava a missa ―fins i tot en sentit literal―, ara és atacat per totes bandes. De repent, els éssers humans ens hem convertit en experts en tot. Si parlem de virus, ens convertim en epidemiòlegs; si d’educació, som pedagogs de tota la vida; si d’economia, ningú domina els números com nosaltres; si de futbol, fem les alineacions perfectes; si de lleis, hem cursat un màster en dret… Som especialistes en qualsevol tema, excepte en filosofia antiga, ja que ningú recorda la famosa frase de Sòcrates: només sé que no sé res.
Especialment escandaloses i preocupants són les situacions que s’han produït darrerament en el nostre país, que no solament ens afecten a nosaltres sinó a les futures generacions, perquè a la nostra expertesa global s’ha sumat el jo no tinc culpa de res sinó els altres: si suspenc, el mestre em té mania; si em posen una multa, la policia només vol recaptar; si no aconsegueixo tot allò que desitjo, em volem amargar la vida. Ningú entona el mea culpa. En canvi, tenim el dit molt afilat per assenyalar directament els responsables, que han perdut des del primer minut l’adjectiu de presumpte.
Des de finals de juny els mitjans de comunicació van plens de notícies sobre grups de joves que han hagut de confinar-se en hotels de llocs de platja i discoteca per haver estat positius o per haver estat contacte directe. Els hem vist en les terrasses dels edificis sense mascareta i alguns celebrant uns dies més de festa, encara que sigui tancats en una habitació. Per complementar l’estampa han sorgit les mares i els pares coratge pegant a tord i a dret contra l’administració central i les autonòmiques, contra les empreses organitzadores dels viatges i contra els monitors de lleure fins al punt d’empènyer-los als tribunals. I no els falta part de raó. Possiblement no s’haurien d’haver permès aquests tipus de viatges ni les grans festes multitudinàries, però, s’haguessin prohibit, els perjudicats els haurien posat contra les cordes. I els que han tingut un comportament poc cívic en els moments que corren o les famílies que els han permès i han pagat les despeses perquè els seus nens i les seves nenes necessiten viure la joventut no tenen cap mena de responsabilitat? De moment, sembla que no, com tampoc en tindran tots aquells que han marxat o marxaran de vacances a l’estranger malgrat les advertències que aquest any no toca, perquè si algú hi ha que sap fotre’ns a uns i als altres es diu COVID-19, amb tots els seus descendents.
