El 28 de setembre al centre Marcel·lí Domingo de la Sénia s’esdevindran les VI Converses de Pensament Crític a les Terres de l’Ebre amb aquest mateix títol.
De màrgens
Si passejant per camins mig oblidats m’assec sobre una espona i miro les fileres de màrgens construïdes per la força de la necessitat, no puc deixar de pensar en les mans per on passaren tantes pedres. Cada roc o pedruscall complia una funció: sola, cantonera, filera, corona, reble, etc. Quan el marge s’ha ensulsiat veiem nosaltres solament una colla de pedres. La seva reconstrucció no sembla probable. Hi havia un marge on ara hi ha una colla de pedres a la intempèrie. Mirant-les és com contemplar les ruïnes d’un altre món. Un món que ens és proper i que, de vegades, mirem amb enyorança com si fos possible alguna mena de restitució. El món d’abans, el món d’ahir, és irrecuperable. Qualsevol intent de recuperació seria impostura, negació de la realitat, utopisme o ofrena a la nostàlgia (com s’explica a El tiempo perdido, de Clara Ramas). Avui sembla que estiguem vivint una mena de revival nostàlgic. Com si el vell i el passat per la característica de ser vell i passat tingués un valor per ell mateix. Aquest tema el tracta la novel·la El refugi del temps de l’autor búlgar Gospodinov i ell mateix avisa que el primer símptoma de l’Alzheimer és la pèrdua del futur, no del passat. Si una societat perd el futur, és una societat malalta: retorn a una mena de puresa i claredat d’abans quan les coses eren unívoques, les dones, dones; el iogurt, iogurt, etc.
Ja no fem màrgens per treballar les finques: la força de l’eruga mecànica aplana turons i colga barrancs. Molt més ràpid que la força dels braços. Algú pensa de veritat en fer com abans màrgens? Sí que podem fer la representació del marge, com la representació del segar i batre. Espectacle, simulacre, una mica de comèdia.
Ni els màrgens es van fer en una Arcàdia feliç ni s’ensulsien per una deixadesa sobtada de les persones.
De frontisses
Tota la història de la filosofia consisteix a observar el que hi ha i prendre’n distància. Es pregunta pels motius que fan que passi el que està passant. El contrari al posicionament filosòfic és la creença en la fantasia, el dogma o el destí. El filòsof se situa en la frontissa del que és i del perquè és així el que és així. En aquest sentit, el filòsof és apàtrida perquè surt del món de la immediatesa i se’l qüestiona. Els màrgens ensulsiats són imatge del que hi ha: la disgregació general de la tardomodernitat. Exemples en són: la reducció de la vida humana a l’interès personal, la proliferació de les receptes vitals, la supressió de l’oci espontani, l’abdicació de la intimitat, la vigilància i el control continuats i alhora la irrupció del puritanisme de les dades i la llista no s’acaba.
La frontissa és el punt des d’on el filòsof pensa i actua. La frontissa és, en aquest sentit, escepticisme o ironia. Sòcrates fou frontissa. Avui la frontissa exigeix denunciar els apologetes de la melangia, els deformadors de la realitat, el domini de l’aparell de comunicació social per mans privades, la conversió dels estats en pura força coercitiva, el rapte de la legitimitat de les lleis, la instrumentalització dels seus òrgans… i, en resum, la pèrdua de qualitat democràtica entesa com a parlamentària.
Intent de proposta.
Quan a una noia se li trencava un plat o altra peça li deien: “filla, compte, que et pagarem el dot amb padellassos!”. Avui ens trobem amb l’exaltació de la llibertat sense objectiu, el refugi individual a l’espera del que vindrà i una vida sense història. Marcel Proust, clarivident, a les seves pàgines, ens mostra com la vida a la persecució del desig és una vida tristíssima, un desengany rere un altre. Padellassos de vida. Només al final quan la vida la converteix en literatura aconsegueix que pagui la pena ser viscuda (i llegida). I ens dona una lliçó, manté relligats els moments que s’escapen. El que fa és recompondre el que s’ha trencat, el conjunt immens de les seves decepcions. La tècnica japonesa del kintsugi consisteix en la reaparició de la peça trencada ressaltant que s’ha trencat. No s’amaga la fractura. A contrari, fa valer el caràcter de trencadissa. És una reparació sense recuperar-ne l’ús antic. L’alternativa avui és entre fer aparèixer el trencat com a trencat o continuar fent veure que no passa res; o expressant el mateix: rebuig a la pretensió nostàlgica o ser corpresos per la melangia. Al final del poema “El temps ajornat” de l’Ingeborg Bachmann hi ha escrits aquests versos:
No et giris.
Lliga’t les sabates.
Foragita els gossos.
Llança els peixos al mar.
Apaga els tramussos!
Venen dies més durs.
Aquests “dies més durs” exigeixen més compromís amb el que som nosaltres mateixos. PS: com que la guerra encara continua, no a la guerra!
