En la foto de perfil de Whatsapp d’Ernest Bladé (Barcelona, 1967), hi apareixen ell i la muntanya. No és cap casualitat, més aviat una premonició.
Només cal parlar-hi una estona per a entendre que la muntanya, i les activitats que se’n deriven, han estat i són una de les grans passions de la seua vida.
Des de ben jove ha fet, com reitera ell, “molta muntanya”: escalada, curses, esquí, parapent, expedicions… El 1994, quan tenia 27 anys i l’Everest s’augurava com un dels seus pròxims reptes, li van diagnosticar diabetis.
Esta malaltia, però, mai ha sigut un impediment per a seguir practicant això que tant li agrada.
El passat 14 de novembre, Dia Internacional de la Diabetis, va fer una conferència a l’Institut de l’Ebre, a Tortosa, per a parlar de tot plegat.
Vas acabar conquerint l’Everest?
Un any i mig després d’haver-me diagnosticat la diabetis, vam començar l’expedició per pujar-hi. No vam arribar al cim, ens vam quedar a molt poc, als 8.500 metres [el cim en té 8.800]. No vam poder continuar per culpa de les condicions meteorològiques: bufava un vent de mil dimonis que ens tirava pel terra.
Vaja. Quina llàstima…
Però després n’han vingut més. El 1999 vam fer un altre cim de 8.000 metres i des de llavors he continuat fent tot tipus d’activitats: des de trekking [senderisme] per muntanyes poc habituals i aïllades del nord de l’Índia o el Pakistan, fins a maratons d’asfalt, o escalades als Alps i als Pirineus.
Entenc que la diabetis no ha sigut un obstacle.
Al principi sí que hi ha un cert dubte: et preguntes si podràs continuar fent allò que tant t’agrada. Però amb el temps, t’acabes adonant que amb motivació, il·lusió, preparació i certa precaució gairebé tot és possible. En el meu cas ha sigut així. Sí que és cert que la malaltia et condiciona una mica, però no m’ha impedit fer res que haja volgut fer.
En què t’ha condicionat, però?
Sempre he volgut adaptar la diabetis a la muntanya, i no la muntanya a la diabetis. M’explico: tot i la malaltia, he intentat viure la muntanya tal com ho feia abans. Si he hagut de menjar poc, he menjat poc, si havia d’estar 24 hores sense pràcticament parar de córrer, les estava. Això sí, sempre amb un cert control. Tenia més cura a l’hora de controlar el meu estat, les sensacions, mirava de no arriscar al màxim…
Entenc.
Només hi ha una cosa que vaig haver de deixar de fer. Abans de ser diabètic feia molta competició d’esquí de muntanya, on l’objectiu era guanyar els altres. Les curses eren molt llargues, molt intenses i, esclar, el fet de ser diabètic m’obligava a haver de parar de tant en tant per fer-me el control i menjar o beure una mica. Em feia ràbia perquè aquests segons que perdia em feien perdre també posicions en la cursa.
Suposo que ha de ser important conèixer-te a tu mateix per a evitar situacions de risc.
Sí, és clau. L’experiència fa que, en certa mesura, sàpigues quan has de parar o quan pots forçar… de fet, la diabetis és una malaltia que depèn molt de les sensacions d’un mateix. Per aquest motiu, qui millor s’ho gestiona és el mateix diabètic, que és qui més es coneix, qui conviu les 24 hores del dia amb la malaltia.
Vas fer una conferència a Tortosa durant el Dia Internacional de la Diabetis.
Crec que és molt important trencar mites sobre aquesta malaltia. Sovint es creu que la diabetis t’impedeix fer moltes coses… i queda clar que no sempre és així. A més, penso que és important animar la gent que la pateix: compartir l’experiència ens ajuda, a tots, a aixecar els ànims.
Exacte.
A mi em va passar, i no amb la meva diabetis. Jo tinc dues filles, i les dues pateixen diabetis. Que la malaltia les afectés a elles em va costar d’assimilar, però un dia vaig conèixer uns pares que també tenien filles diabètiques. El fet de veure’ls tan tranquils i alegres anant a passar consulta em va tranquil·litzar.
A les teves filles també els has inculcat esta idea?
Esclar. Les dues han viatjat per tot arreu, han fet muntanya, esquí… des de petites han sabut gestionar molt bé la malaltia i han pogut fer tot allò que també feien les seves amigues.
