Dins de tots els desastres que estan passant per la invasió d’Ucraïna, vam tindre la sort que la nostra filla d’acollida pogués sortir de Kíiv en els últims vols abans que esclatés la guerra.
Des del primer moment, aconsellada per una advocada de la comissió d’ajuda al refugiat, vaig intentar aconseguir cita per demanar asil com a refugiada de guerra. Durant uns dies, entrava a totes hores del dia i de la nit a la seu electrònica de la policia, sense aconseguir-ho.
Als pocs dies d’esclatar la guerra, va començar el degoteig de refugiats espantats per la invasió russa i les seves atrocitats. Alguns, familiars i amics de la nostra filla d’acollida: una mare jove que va creuar Europa sola amb dos fills menors, uns adolescents als quals els pares van enviar sols…
Veient que a la televisió i pels mitjans asseguraven que n’agilitzarien els tràmits, vaig començar a trucar a diferents telèfons per regularitzar i legalitzar les seves situacions.
Durant els primers dies, amb l’engranatge administratiu oficial encara per engegar, no en vaig rebre resposta. Per fi, uns dies desprès, una veu de dona em va contestar al telèfon i em va explicar què fer i com, i per primera vegada, vaig veure que algú sabia de què parlava i com fer les coses.
Desprès d’una estona al telèfon, li vaig preguntar si ens coneixíem (Tortosa és menuda ). Em va contestar: “Jo a tu, sí, però tu a mi, segurament no, soc d’aquelles persones invisibles”. La resposta em va sorprendre i donant-li les gràcies pel seu ajut li vaig dir: “tant de bo tots els que es volen fer veure fossin tan eficients com els invisibles”.
Al llarg d’aquest dies, he anat trobant més “invisibles”: un company de feina que em porta joguines de les seves filles, un amiga que em porta roba del fill, la veïna que et dona una dotzena d’ous perquè és festa i a casa hem passat de dos persones a set i hem fet curt, la meva filla petita, que remena la seva roba amb una adolescent amb la qual s’entén en anglès i destria el que li pot anar bé…
Em truca una amiga que està arreglant una casa a “la muntanya” per acollir una família, un conegut comerç de roba que ofereix ajut, un familiar amb pocs recursos que ofereix casa seva per acollir tres persones, el cunyat que agafa el cotxe a mitjanit per anar a buscar, al Prat, dos nouvinguts…
Penjo a les xarxes coses que poden fer falta i de seguida trobo resposta: des del detall d’una botiga tipi que em busca una amiga, perquè he dit que el menut de la família s’havia fet una coveta al menjador de casa meva amb mantes i cadires, a companyes d’ensenyament que em faciliten com preinscriure un xiquet, fins a una família en tres fills propis que està disposada a tenir-ne dos més de cop, acollint dos adolescents!
Llavors ho veig, com es veu una teranyina, a contra-sol, després de ploure: una xarxa gairebé invisible lluentejant al sol amb petites gotes com diamants. Això són els invisibles, aquesta xarxa brillant que acull i ajuda sense fer-se veure.
Tant de bo aquesta xarxa perduri i creixi, perquè, malauradament, aquesta horrible guerra ha fet fugir i arribar un grapat de persones a les nostres terres ebrenques que ens necessiten ara, però que hauran de rebre el nostre suport durant no sabem quant temps.
Per la lliçó, i per tot el que heu fet i fareu, gràcies Cristina, Pablo, Marc, Blanca, Narcís, Roc, Marcel,Pepe, Gala, Sheila,Vicki, Pepo, Xelo, Carme, Iria, Felip, Ma Cinta, Elisa, Laila, Jordi, Rita, Paco, Cris, Mónica, Alicia, Javi, Cinta, Agustí, Jose, Manuel…. i tants i tants de noms que em deixo i que conformen aquesta teranyina meravellosa. Gràcies, “invisibles”.
