HomeEntrevistesJaume Rosal · “Hi ha pares que veuen el seu fill com...

Jaume Rosal · “Hi ha pares que veuen el seu fill com un projecte que ha de ratllar la perfecció”

Jaume Rosal, nascut a Manresa l’any 1954. Ha exercit 40 anys a l’Hospital de Tortosa Verge de la Cinta com a pediatra-neuropediatre.

 

Què fa un neuropediatre?

Diagnostica i tracta els trastorns de base neurològica que afecten els infants. Alguns són molt definits, com l’epilèpsia, però la majoria estan relacionats amb el neurodesenvolupament. Hi ha senyals d’alerta que ens advertixen quan els nens no adquirixen les funcions bàsiques que els tocaria per edat, com la parla, la
mobilitat o la sociabilitat.

Quins són els trastorns més habituals?

A la primera infància, el TEA (Trastorn de l’Espectre Autista) i, ja en edat escolar, el TDAH (Trastorn per Dèficit d’Atenció i Hiperactivitat). Representen el 70% dels trastorns del neurodesenvolupament.

 

Per què hi ha ara més TEA?

Els diagnòstics s’han multiplicat per tres en pocs anys. Afecta entre el 0,5 i l’1 per cent de la població. Factors? Un 30% té base genètica. Hi ha estudis que apunten a l’estil de vida accelerat de la societat actual. Però de TEA n’hi ha hagut sempre.

I els TDAH?

Són nens moguts, impulsius i molts amb dèficit d’atenció. Tenen problemes d’aprenentatge i relacionals. S’ha de tenir present, però, que per considerar els símptomes han d’afectar la vida de l’infant i la seua família, tenir una durada llarga, i donar-se en ambients diferents.

El diagnòstic precoç ajuda a tractar però també posa etiquetes.

Cal evitar l’estigma que pot ocasionar el diagnòstic. I anar molt amb compte perquè la societat encara no és prou madura per acceptar les diferències.

L’escola inclusiva ha estat un pas endavant.

Sí, però s’ha de destinar-hi els recursos i la formació necessària per atendre estos nens.

Ha exercit 40 anys de pediatra a l’Hospital de Tortosa. Com ha canviat la seua mirada sobre l’ofici?

Diria que és més oberta i humana. Els avenços en diagnòstics i tractaments han estat importants. Avui som molt més propers a les famílies.

Les patologies també són diferents.

Fa 40 anys, els pediatres estàvem preocupats per les infeccions, la desnutrició i el creixement dels xiquets. Els antibiòtics, les vacunes i la higiene han canviat el mapa. Les patologies actuals no tenen tant a veure amb els microbis com amb els aspectes psicosocials del nen i les malalties cròniques.

Les que abans no se superaven.

El suport especialitzat i de proximitat és clau avui per a estes malalties, moltes derivades de seqüeles de parts molt prematurs o de malalties rares. Són infants que necessiten atenció sovint i propera. Un problema crònic diferent però important és l’obesitat, una veritable epidèmia mundial.

Ens ha alimentat la generació de postguerra.

Que va passar molta gana. I veuen els infants grassonets com una cosa positiva. Aquí afegim-hi el menjar porqueria. I la immigració, que també prové de situacions de pobresa alimentària i quan arriben aquí se’n van a l’altre extrem.

I als pares, què els preocupa avui?

Abans patien més per qüestions bàsiques de salut. Avui busquen el fill perfecte. Hem d’aprendre a acceptar els fills amb les seues virtuts i defectes. Ha augmentat l’edat mitjana dels pares, molts per sobre dels 35 anys o prop dels 40, i alguns plantegen el nou fill com un projecte que ha de ratllar la perfecció.

Una part de la seua faena és desfer mites.

I fer tocar els pares de peus a terra, ja que molts acostumen a projectar en els fills els seus fracassos i frustracions.

Què en pensa de la medicina alternativa?

Si està feta per professionals qualificats i sense afany d’engany, endavant. Parlaríem d’homeopatia, acupuntura, osteopatia… Però amb una malaltia important cal anar al metge.

Els beneficis de la lactància materna són indiscutibles però hi ha qui ho planteja com una religió.

De vegades, he de dir-li a la mare que dixe de donar el pit perquè no funciona: el nadó no s’engreixa i ella s’angoixa. I ho faig assumint el rol de metge per a descarregar-la de culpa. La lactància materna és indiscutiblement bona i recomanable. Però perquè funcione, mare i nen l’han de viure feliços.

Continuem veient xiquets estressats.

Calen menys extraescolars i més joc de carrer.
El problema és que no tenen amb qui jugar perquè els amics estan fent extraescolars.

Des de fora, la pediatria sembla una de les especialitats mèdiques més agraïdes.

Sens dubte, si les coses van bé. El retorn que et dona un nen pacient que veus créixer és extraordinari. Però no hi ha res pitjor en este ofici ni en la vida com que se’t mora un fill. Quan passa, el dolor és molt gran. També per a nosaltres.

Insistix molt en el concepte pediatria integral.

És el camí. Especialment en llocs perifèrics com
Terres de l’Ebre on no anem sobrats de professionals. Cal apostar per la pediatria territorial i integral, vinculant primària i hospital, i fent equip amb pediatres,
infermeria i especialistes.

Per què va escollir pediatria?

Jo vinc de família treballadora i abans, quan estaves a punt d’acabar la carrera, podies exercir d’ATS. Ho vaig fer a Sant Joan de Déu, on vaig descobrir la vocació. I d’allí al Verge de la Cinta, que feia només dos anys que s’havia estrenat.

Parlant de l’hospital. Com veu l’ampliació?

Un pegot. Ho penso jo i la major part de la comunitat mèdica. L’actual hospital està amortitzat i l’ampliació projectada endarrerirà 40 anys un nou hospital. Si volem atreure i retenir bons professionals, cal fer-ne un de nou: als afores de Tortosa, de fàcil accés i amb marge de creixement.

Albert Mestre
Albert Mestre
Periodista
ARTICLES RELACIONATS

1 COMENTARI

DEIXA UNA RESPOSTA

Introduïu el vostre comentari.
Introduïu aquí el vostre nom

+ 48 = 54

Últimes notícies