Pagès Editors, de Lleida, continua publicant, trenta anys després de la seva fundació, infinitat de llibres dedicats a la memòria d’aquestes terres, sigui en economia, literatura, història, agricultura i, naturalment, política de resistència durant el franquisme, que a més de Barcelona també es va fer a la resta del país.
Ara m’arriba un volum de la cèlebre col·lecció Guimet, el que ja fa 237, dedicat per Ferran Dalmau (Lleida, 1978) a la biografia de Joan Culleré i Ibars (1916-1995), amb el subtítol ben significatiu de La llibertat per maleta, i és que l’esforçat militant d’Estat Català durant la guerra, i després al Front Nacional de Catalunya, com a representant comercial (viatjant que es deia abans) de diverses empreses, al costat d’albarans, propaganda i factures, traginava en aquesta maleta un altre tipus de propaganda, feta d’octavetes, documents, revistes clandestines i materials fets a ciclostil, que li arribaven de la direcció central del Front a Barcelona, és a dir, de Joan Cornudella (també vinculat a les terres de Lleida, a les Borges), de Joan Colomines (metge i poeta), de Joan Ballester (de la Llibreria Publia), de Manuel Cruells (historiador i periodista durant la guerra) o d’Esteve Albert (poeta, folklorista i historiador, el correu ambulant de tots plegats).
A tota aquesta gent els vaig conèixer i puc garantir que, tant durant la guerra com en la llarga etapa posterior, van ser catalans de pedra picada, tal com, a través d’aquest llibre de Ferran Dalmau, he pogut comprovar que era Joan Culleré, a qui crec que vaig tractar – massa poc pel meu gust- durant els anys en què va funcionar Nacionalistes d’Esquerra, entre finals de 1979 i 1983.
Abans i després, tot aquest món de l’esquerra independentista es diluí en grups i grupets, els més forts dels quals van ser el PSAN (Partit Socialista d’Alliberament Nacional), des de 1968 com a escissió del Front, i l’ERC, que després de Nacionalistes, el 1987, ressorgí amb renovada força, amb tot el grup de l’avellana, després de molts anys de clandestinitat rigorosa, com tots els altres, excepte el PSUC, el qual, també en clandestinitat, fou el més ben organitzat i ordenat, com era propi dels partits de disciplina casernària, és a dir, els de l’Est.
Joan Culleré, amb vint anyets, va defensar Lleida, ara fa 85 anys, el 18 de juliol de 1936, de la Gran Cabronada de l’Alzamiento, va fer el periple de la guerra a partir de l’agost de 1937 (Albacete, Terol, el Perelló, l’Espluga de Francolí i Flix, a l’inici de la Batalla de l’Ebre, juliol de 1938, riu que creua nedant per sabotejar posicions franquistes) i, amb la derrota, el pas de la frontera per Portbou i Cervera, el febrer del 39. Enrere quedaven les acusacions i coaccions a Joan Culleré, per part dels comandaments militars comunistes, tractant-lo falsament de falangista infiltrat o de trotskista.
I els refugis en terra del Rosselló i d’Occitània, on coneix la que serà la seva esposa, María Ruciero, amb qui es casa el 1945 -una noia andalusa, filla d’una família de miners del carbó de Río Tinto, exiliats a França al final de la Primera Gran Guerra, el 1918. Tornen a Lleida el 1948, però Culleré haurà passat anys de penúries als camps de Sant Cebrià i d’Agde, treballant en tota mena d’oficis durs i reprenent els contactes per refer l’oposició a Franco.
A Lleida, mig amagat, continua la batalla, refà els nuclis culturals i polítics que havien quedat disgregats i s’uneix a les noves generacions de resistents (entre els quals el gran historiador lleidatà Josep Lladonosa, Ventura Margó, Jaume Magre (que havia tornat de l’exili de Montpeller), Josep M. Alba, Francesc Soldevila i Josep Varela, que recull, el 1991, també a Pagès Editors, en les Segones Converses a Lleida, l’extens testimoni vital de Culleré.
El Ponent català, tan vinculat a Macià i a Companys, va continuar donant, en els anys posteriors, personatges d’envergadura, que és bo que el conjunt del país conegui, talment com els de Tarragona i Girona.
