Em truca la senyora Teresa Barceló, dels Guiamets, al Priorat, per dir-me que el seu marit va morir el dilluns de Pasqua, però que, excepte als familiars més pròxims i veïnat, no ho va comunicar a les amistats de fora del poble -com a mi mateix- fins uns dies més tard, bàsicament, em diu, “per no espatllar a ningú el Dia de la Mona, perquè és un dia per estar en família”.
Em sembla un detall de gran delicadesa, propi de les famílies pageses elaborades i construïdes en el respecte, la convivència i la generositat. Vallès -pagès de professió (ametllers, olivers i molta vinya), sindicalista d’Unió de Pagesos i amb aptituds per al dibuix, la pintura i l’escultura- ja se’n devia anar (quan “va passar avall”, que deia Josep Pla) cap als més de noranta (noranta-quatre, em recorda la Teresa). Ella és a la meitat dels vuitanta, ara amb l’energia adolorida per la pèrdua, però amb la veu i els ideals intactes de quan va començar; vull dir que han estat i són una gent que sempre -sobretot per a mi- ha valgut la pena veure i escoltar, és a dir, observar la seva conducció vital entre marges, vinyes i carrers i aire nets.
És el que vaig veure i viure, infant de sis anys, en aquell Priorat de 1956, quan els meus pares Xavier i Teresa -amb ma germana Maria Teresa- ens hi van dur per tal que, més enllà de la marineria de Vilanova, sabéssim que Catalunya és també, i sobretot, terra de muntanyes, de bancals, de suaus ondulacions sembrades i d’una gent magnífica que les treballava, com ara aquesta família Vallès-Barceló, que potser devíem conèixer en aquella època i, amb tota seguretat, anys més tard, durant les visites continuades que feia a aquesta comarca, on ens van portar per primer cop, gràcies a les amistats del meu pare, mossèn Joan Masip (fill de Cabassers, que llavors era rector dels Guiamets), traspassat el 1990, i la senyora Rosalia Perpinyà, mestra i pagesa, molt activa en un cristianisme que no pot ser altra cosa que evangèlic, i que encara viu als seus prop de noranta-vuit anys, per bé que en un estat d’indefensió neuronal absolut.
Sempre que em parlen o circulo pels Guiamets i altres pobles del Priorat, recordo aquella felicitat de camisa espitregada dels primers anys, aquell patrip-patrap de mules i cavalls sobre els carrers empedrats, l’entregent i sàvia eloqüència de la nòmina rural. D’aquesta estirp són els Vallès-Barceló, de catalanitat assegurada, de ferma serenitat, d’hospitalitat comunitària, d’alegria “continguda i fervent” (com desitjava el poeta Carles Riba), és a dir, res a veure amb l’infantilisme esbojarrat d’Eufòria, que ara es dedica a difondre TV3.
Per això, en saber la mort de Josep M. Vallès, vaig emetre un singlot d’homenatge a aquest homenot del sud, a qui hauria volgut incloure en el meu serial de retrats, com vaig fer amb dos dels seus grans amics dels pobles propers: en Francesc Vernet, del Masroig (traspassat fa dos anys, als 92) i en Joan Montamat, de Garcia, a la Ribera d’Ebre, ben vivent als seus noranta; tots dos, també, homes de la pagesia, sindicalistes d’Unió des dels primers temps (anys 70) i promotors de la cultura catalana i de la renovació democràtica als pobles respectius. Vallès fou, també, durant quinze anys, secretari de la Cooperativa i de l’Ateneu dels Guiamets, convençut que “la nostra riquesa és lo paisatge, i l’hem de cuidar”.
Els tres formaven un tripartit de caminadors pel Montsant, el gran altar de rocs massissos on els vinaters del Priorat ofrenen a Nostre Senyor el producte de les seves suors, que ara comencen a ser més ben pagades. Aquestes famílies van saber, perquè les van conèixer, de les penalitats de la guerra, les de la postguerra, en temps de suposada pau – “La Paz de Franco”-, els anys de l’expansió econòmica (que ja veiem a què ens han conduït) i, en fi, els de la Transició Política i els gairebé quaranta més que han vingut al darrere.
L’amistat amb tots ells ha perviscut, i és perquè hi ha hagut unes coincidències -no pas casuals-, poques, però reals i profundes, que la Teresa Barceló em va resumir perfectament: “No és perquè sí que som amics, i és que tenim un fondo moral i cultural similar”, aquest fondo que, col·lectivament, cal tornar a fer emergir a la superfície.
