HomeEntrevistesJosep Maria Arasa i Òscar Meseguer · “L’Ebre ha sobreviscut perquè la...

Josep Maria Arasa i Òscar Meseguer · “L’Ebre ha sobreviscut perquè la nostra prioritat ha estat poder viure del periodisme”

Josep Maria Arasa i Òscar Meseguer, han dirigit dues etapes del setmanari l’ebre des de 2001. 

 

L’ebre naix la tardor de 2001, en plena inflamació pel transvasament. Fins a quin punt aquella situació va influir en la creació del nou setmanari?

J.M.Arasa: El moment ajuda i ho fa inevitable, però la fusió entre La Veu del Baix Ebre i L’Ebre venia treballant-se de feia uns anys. Ximo Rambla i jo som de la mateixa quinta i ens coneixíem. Al final, l’objectiu era construir un espai de comunicació més gran.

Òscar Meseguer: Jo treballava a Tarragona, però era evident que la crisi de l’aigua estava en la base de tot el que passava en aquell moment i ajudava a construir un nou discurs i un nou relat territorials.

JMA: El context era extraordinari. La Generalitat havia apostat per la descentralització territorial, s’obria la Delegació del Govern. Hi havia una mena de renaixement social i polític a les Terres de l’Ebre que també canviava el periodisme que estàvem fent.

L’Ebre estava a les portades dels diaris nacionals i els mitjans abocaven recursos i obrien delegacions territorials.

OM: Hi havia eufòria econòmica i, en el món del periodisme, també hi havia bombolla. El desembarcament a l’Ebre del diari El Punt, amb quatre edicions al conjunt de la província, era exemple d’aquell miratge.

JMA: De fet, amb Joan Vallclara, editor d’El Punt, vam estar negociant de fer un projecte conjunt, a l’estil d’El Pati de Valls, cosa que vam acabar descartant.

Enmig d’aquella polseguera política i social, es feia molt de periodisme, però potser també se’n consumia més que ara.

OM: No tinc clar que se’n consumís més. Passa que llavors qui volia informar-se anava al quiosc i ara hi ha molts altres canals i molts estímuls sense gaire fonament. El consum de continguts és diferent.

JMA: Vull desmitificar això del consum de diaris. La gent ha de saber que els ingressos dels mitjans no provenen de la venda d’exemplars, ben just un 10 o 20% del total, sinó de la publicitat i acords comercials. No són tan diferents les tirades actuals de les de llavors.

Anem a l’origen de l’ebre. la veu de l’ebre era un mitjà més aviat tortosí i conservador, mentre que l’ebre Informes, després, L’Ebre, va nàixer amb la democràcia i una línia editorial d’esquerres.

JMA: Calia obrir més espai. La Veu de l’Ebre es venia a Tortosa i l’Ampolla. El Migjorn, abans de fusionar-se amb l’ebre, es podia trobar només a Amposta i la Ràpita. Mitjans petits per a mercats petits. Jo pensava en un mitjà que arribés al conjunt de les Terres de l’Ebre. Penso que la línia editorial de cadascú no va ser cap problema.

OM: La fusió em va agafar treballant fora d’aquí. Sempre he pensat que, malgrat les sensibilitats diferents, un mitjà no ha de tenir una ideologia marcada. El més important és que no hi hagi ni censura ni autocensura.

Com van acollir la fusió, els lectors?

JMA: Veus, aquí sí que trobo que el context social va afavorir una bona acceptació per part de tothom.

OM: És que la mobilització contra el transvasament superava ideologies, i això justificava esta transversalitat.

Recordo una pintada al centre de Tortosa que deia una cosa així: “Com més fusió, més control”.

JMA: Allò ho vaig viure com una bufetada. Suposo que va ser un dany col·lateral. Mai vam voler tapar-ho, que quedi clar. De tota manera, la gent ha de tenir clar que per molt que un director vulga controlar els continguts, al final estos depenen sobretot de la consciència del periodista.

El periodisme de proximitat s’associa amb la curta distància amb les fonts i amb el lector, però també, amb el poder. Accessibilitat amb els qui manen, però també en sentit contrari.

OM: Ramon Besa deia l’altre dia que el periodista ha de poder mirar sempre l’alcalde després de publicar una cosa que no li ha agradat. Però sí que és cert que esta accessibilitat condiciona més que no pas aplana la feina del periodista.

JMA: Molt d’acord. Jo he fet de periodista i empresari. I el que més lamento és no haver pogut dixar el camí més aplanat a Òscar. Però la realitat és la de sempre: el periodisme lliure va lligat a la independència econòmica del mitjà. I aquí entra l’autoregulació de cadascú.

O siga, l’autocensura.

OM: De vegades, quan saps que t’hauràs d’acabar barallant amb algú pel que vols publicar o pel que ja has publicat, corres el risc d’evitar posar-t’hi.

JMA: Però hem de tenir present que, moltes vegades, es tracta de temes que beneficien la font que t’ho ha filtrat, més que no pas representen la suposada independència del periodista. Penso que sempre cal valorar la capacitat que té la informació que publiques per a transformar la societat.

Sense independència econòmica és complicat incomodar ningú.

OM: El periodisme és publicar coses que algú vol que no publiques. Com a mitjà de proximitat, jo voldria tenir més independència justament amb els temes propers. És molt fàcil, des d’aquí, posar un semàfor roig al ministre de torn. Entenc la complicació de l’empresari de premsa de proximitat per articular ingressos que facen viable el mitjà, però caldria ser imaginatius per a buscar fórmules que beneficien la independència.

JMA: De fet, jo quan més independent m’he sentit és quan he treballat de corresponsal per a mitjans grans i he tingut el setmanari per a gaudir l’ofici. En qualsevol cas, vull posar en valor el que ha fet l’ebre. Si busques models de premsa independent i reeixida, penso que en som exemple. Com a periodistes i empresaris hem sabut crear un espai prou còmode per als nostres redactors.

Els divendres acostumaven a ser dies complicats per al director de l’ebre.

OM: Està bé que ho siguen. Si truca algú emprenyat amb alguna notícia, bon senyal. La clau està a intentar crear el teu espai amb els mínims condicionants per fer la teua faena. En qualsevol cas, més que la pressió de qui mana, tenim un altre problema: l’agenda informativa. Està tan marcada que dixa poc marge per a la iniciativa pròpia.

Una part de culpa la tenen els gabinets de premsa, un fenomen dels últims 20 anys que ha ajudat a ordenar els missatges de les fonts, però que també ha generat efectes secundaris no desitjats.

OM: Com per exemple la proliferació de rodes de premsa absurdes i innecessàries, que ens convertixen en simples transmissors. Per a això, no fan falta periodistes.

JMA: Soc molt crític amb els gabinets de premsa. Són responsables de la millor i la pitjor part del nostre ofici.

 

A l’esquerra, Josep Maria Arasa; al centre, Òscar Meseguer; i a la dreta de la fotografia, Albert Curto, autor de l’entrevista Foto: Nuria Caro

La política acostuma a agradar al nostre gremi, fins al punt de pensar -erròniament, crec- que el lector pensa igual.

JMA: Jo em declaro culpable d’això. He defensat la Vegueria de l’Ebre, mentre que molta gent no sap ni el que és. Però des de l’ebre s’ha fet periodisme social, i aquí vull recordar la periodista Sílvia Berbis, que va ser-ne subdirectora, i el paper d’Òscar Meseguer durant els últims anys, fent periodisme amb un equip limitat.

OM: Estic d’acord que fem massa informació basada en xifres i declaracions d’intencions. Necessitem posar rostre a les notícies a través de persones que expliquen històries. A l’ebre, treballem per a buscar estos espais de reflexió.

Han passat 20 anys i el setmanari continua sortint en paper.

OM: Qualsevol publicació que aporte reflexió, enfocaments diferents i profunditat ha de tenir recorregut en paper.

JMA: Reconec que el nostre grup empresarial té l’assignatura pendent de posar ordre al seu espai digital.

OM: El repte, en el format digital, també és ordenar-se i no publicar tot allò que t’arriba. Hi ha mitjans digitals que reproduïxen notes de premsa sense parar. I, a més, s’han de monetitzar continguts. Tota informació mínimament elaborada s’ha de fer pagar. En esta línia, estaria bé arribar a algun tipus d’acord amb els mitjans digitals del territori.

La premsa escrita, a escala local i també global, afronta el repte no tant de guanyar lectors com de no perdre’n.

OM: Cal fidelitzar. És una qüestió de mans, de recursos.

JMA: Som molts que fa temps que busquem la fórmula.

No deu ser, també, que es perden lectors perquè hem perdut la curiositat?

OM: Per a despertar la curiositat, necessites un temps de contemplació. I si parlem de gent jove… Vull pensar que quan siguen adults es veuran en la necessitat de consumir informació, del tipus que siga.

JMA: I més enllà d’això, vull posar en valor la credibilitat del mitjà.  L’ebre és avui referent gràcies a molta gent. Tenir un mitjà fort i autosuficient ens permetrà guanyar independència i estar preparats per a captar nous lectors.

La immediatesa de les xarxes ha posat contra les cordes el periodisme de foc lent. Quin ha de ser el model de l’ebre de la pròxima dècada?

OM: Aprofundir en els temes i trobar espais per a tractar la informació de manera diferenciada.

JMA: Treballar amb la màxima professionalitat sense perdre el nostre principal valor, la credibilitat. I això ho hem aconseguit, en bona part, gràcies al fet que davant del projecte sempre hi ha hagut periodistes.

OM: És cert que el fet que al capdavant de l’empresa hi haja hagut periodistes fa que hi haja hagut més sensibilitat cap al periodista, també quan hi ha conflictes d’interessos.

En 20 anys, este setmanari ha donat peu també a la creació d’una ràdio i d’una televisió.

JMA: Des de l’arrencada i fins al 2006, estàvem eufòrics amb el creixement obtingut. La força de la marca l’ebre ens va permetre obtenir dos freqüències. La ràdio va posar-se en marxa amb un projecte encapçalat per la família Villa. I la tele…, vam haver d’esperar una mica que escampés la crisi. Jo he protagonitzat tres fusions: Informes/Migjorn, L’Ebre/La Veu del Baix Ebre i les dos televisions. I l’origen de tot, sempre ha estat la marca l’ebre.

OM: El gran repte rau a crear sinergies entre els diferents mitjans del grup. Tenim recorregut per a optimitzar la feina que fem.

També ha estat escola de periodistes.

JMA: Deuen haver-hi pocs periodistes en estes terres que no hagen passat per la redacció de l’ebre.

La rivalitat entre mitjans, i entre periodistes és un clàssic a tot arreu. No sé si d’aquí es pot traure alguna experiència profitosa.

OM: La crisi en el nostre ofici hauria de fer dixar de banda qualsevol rivalitat.

JMA: Jo em vull disculpar amb totes les persones a qui he donat unes expectatives que després no he pogut complir. També s’ha de dir que totes les fusions -i n’he fet tres, com he dit- es fan amb enemics.

L’ebre ha sobreviscut a dos crisis importants.

JMA: Per a mi, la clau ha estat voler viure del periodisme. Hem aguantat perquè això és la nostra vida i volem morir escrivint notícies. No ens hi vam posar per a fer negoci o guanyar influència.

Kapuscinski deia que per a ser bon periodista, primer cal ser bona persona.

JMA: Doncs a mi això m’ha generat una crisi profunda. Des de l’1-O, diaris que respectava, com El País, m’han demostrat el contrari i m’han arribat a fer pensar que el periodisme havia mort.

OM: Uns valors mínims són sempre exigibles per a dedicar-se a això. Has de tenir molt clar allò que èticament pots fer com a periodista.

Quina notícia els hauria agradat donar i no han pogut?

OM: Qualsevol que amague algun escàndol, per petit que siga, i trenque una mica les costures d’esta societat.

JMA: Sovint jo he acabat fent molts titulars desitjats, com ara el trencament de la província, que es desprenia del nou estatut, o la imminència de la independència. És un periodisme més editorialitzant, sí, però no em penedixo d’haver-lo practicat. Estem aquí per a mullar-nos i intentar transformar el món en què vivim, no per escriure subjecte, verb i predicat.

 

Foto: Núria Caro

Albert Mestre
Albert Mestre
Periodista
ARTICLES RELACIONATS

DEIXA UNA RESPOSTA

Introduïu el vostre comentari.
Introduïu aquí el vostre nom

57 + = 58

Últimes notícies