Al carrer on em vaig criar, a pocs metres de casa, hi havia una barberia. La regentava “lo tio Agustí”. Era baixet, calb i amb el bigotet ben perfilat. Caminava coix. Era un home bondadós. El que diríem una bona persona, estimada per tothom. De menut m’agradava anar a la seva barberia. Sempre hi havia un parell o tres de xiquets que ens endinsàvem en aquell petit establiment amb la intenció de llegir el grapat de tebeos que sempre hi havia a disposició dels clients. Allí vaig descobrir la sèrie de “Hazañas bélicas”, també d’“El guerrero del antifaz”, “Roberto Alcázar y Pedrín”, “El Jabato” o “El capitán Trueno”. Hi havia, prop de l’entrada, una màquina expenedora de xiclets. Funcionava -crec recordar- amb una moneda de 50 cèntims de pesseta. Eren els dos principals al·licients que em feien visitar, sempre que podia, aquell establiment reservat als homes del veïnat.
Els dies de màxima afluència eren els divendres la tarda i sobretot els dissabtes. Era quan els pagesos disposaven d’uns moments de lleure i els mariners cobraven la setmanada. Allí anaven a “arreglar-se el clatell”, retallar-se la barba, les patilles o tallar-se els cabells. I ho feien regularment. Una vegada a la setmana o com a molt cada quinze dies. Disposava d’una magnífica butaca reclinable, regulable en altura, i que disposava de còmodes reposa peus i reposa caps. Al davant un gran vidre perquè el client anés observant com anava la feina. Lo tio Agustí era un gran barber, molt destre amb la navalla i les tisores. Era ràpid i polit. Seguia l’acostumat ritual: tovallola calenta a la cara, ensabonar amb la brotxa, fregar la navalla amb la tira de cuir fixada al mostrador i anar afaitant. Les converses solien girar entorn del dia a dia, de les dificultats i les penúries de la feina, de la rivalitat entre Barça i Madrid o de l’equip de futbol local. Mentre lo tio Agustí atenia un client, la resta esperaven el torn plàcidament, sense presses, fent-la petar. Els xiquets, asseguts en un racó o a les escaletes que donaven accés des del carrer, restàvem aliens a les converses dels adults. Estàvem concentrats en les històries dels tebeos i intentant mastegar i reblanir la bola de xiclet, dura com una pedra, que de mica en mica s’anava desfent a la nostra boca. Del que no podíem ser aliens -cosa impossible- era de les olors que convergien en aquella estança. A l’aroma del caliquenyo o el tabac i d’humanitat, calia sumar la fortor del “massatge”. Allò et destapava els nassos de cop. Solia utilitzar-se el de la marca “Floïd”. Després van venir el “Baron Dandy” i el “Brummel”. Els homes recent afaitats acabaven amb les galtes i el coll ben rojos després que lo tio Agustí els apliqués amb ràpides i rítmiques palmades aquells ungüents. La barberia estava annexa a l’habitatge familiar, al que es podia accedir per una porteta. Poc abans de l’hora de dinar o de sopar calia sumar a aquella combinació d’olors, la dels saborosos plats que la mestressa de casa, la tia Fina, tenia fent xup-xup als fogons de la cuina. Més d’una vegada la tia Fina ens sorprenia als xiquets amb alguna cosa per a berenar.
Al cap d’uns anys les barberies clàssiques van anar desapareixent. Els joves preferien les modernes perruqueries -unisex, en deien- i afaitar-se a casa amb maquinetes d’un sol ús. Ja de gran, vaig tenir l’oportunitat d’anar alguna vegada a una de les últimes barberies que quedaven obertes a les nostres terres, al nucli antic de Tortosa. Cada vegada que entrava, em transportava mentalment a la meua infància i a la barberia del tio Agustí. Tot i que per raons d’edat a mi mai em va afaitar. La veritat és que ho recordo com una experiència molt agradable i gratificant. Al final amb motiu de la jubilació del barber també va acabar penjant la bata blanca i tancant portes per sempre més. En l’actualitat continuo anant periòdicament al barber. Les tisores i la navalla han estat substituïdes per màquines elèctriques de totes les mides. Et pots fer el pentinat o la barba que et vingui de gust només ensenyant una fotografia del teu ídol esportiu o seguint les modes del cantant famós. I jo, que potser ja començo a ser una mica carrossa, que volen que els digui: continuo recordant la barberia del tio Agustí.
