HomeOpinióFirmes setmanarilebre.catLa cara més humana de l'hospital

La cara més humana de l’hospital

Avui, després de sortir d’una intervenció a quiròfan, una infermera –es deia Anna– m’ha preguntat quina música volia escoltar i ha posat Harry Styles per l’altaveu. Mentrestant, m’ha donat un suquet de préssec i m’he anat despertant de l’anestèsia. Em venia de gust explicar-ho, ja que dins del sistema sanitari, els pacients sabem que les persones que realment estableixen una relació i es preocupen més per nosaltres són les infermeres. Així que volia donar les infinites gràcies a totes i tots perquè amb el vostre acompanyament féu el nostre camí molt més fàcil, alegre, còmode i mil coses més”.

Així ho vaig escriure a twitter, quatre dies enrere, unes hores després d’haver arribat a casa d’una biòpsia ambulatòria a quiròfan. En sortir de la sala de postoperatoris, ma mare m’estava esperant un poc preocupada i espantada perquè havien passat més hores de les que ella s’havia imaginat que estaria dintre. Mentrestant, jo havia estat bevent aquell suc, despertant-me tan contenta i escoltant un dels meus cantants preferits gràcies a aquella infermera.

Em va fer reflexionar molt sobre el pas que porto d’hospital en hospital i, consegüentment, vaig pensar amb els metges, infermeres, auxiliars… que he conegut pel camí. En general, considero que tinc bona memòria, però definitivament de qui més em recordo sempre i amb més detall, és de les infermeres. Fet que em porta a parlar-vos d’algunes de les millors persones que m’estic trobant durant aquest camí.

Mònica va ser la primera infermera amb qui vaig tenir contacte dintre d’un hospital. Era estiu i ella substituïa les infermeres que s’ocupaven de forma habitual de l’hospital de dia. Era la meua primera sessió de quimioteràpia i ella, que sempre es dirigia als pacients de manera afectuosa i molt propera, em va fer sentir com a casa en un dia que havia imaginat com un dels més espantosos de la meua vida. Dues setmanes després, de camí a Barcelona per fer la segona sessió, ja sabia que si estava ella – i sí, hi estava– res podia anar malament.

Va arribar setembre i vaig conèixer a les infermeres que substituïa Mònica: Marina i Laura. Les recordo molt competents, més series, professionals; però no menys agradables, aquest és un adjectiu que he comprovat que sempre pot acompanyar qualsevol nom d’una infermera.

També hi havia l’Helena. Helena simplement era una infermera que un dia m’havia d’examinar  el braç per mirar de posar-m’hi una PICC –un catèter per on entra la químio–. Una setmana després vaig aparèixer a urgències perquè estava a 38,5 de febre. Ella passava per allí i em va veure. Recordo que estava molt espantada perquè mai encara m’havia trobat així. El catèter que m’havien posat m’havia provocat una trombosi i m’havien de retirar la PICC. Ja hi havia una doctora i una infermera amb mi, però Helena era una cara propera i va voler entrar. Em va agafar la mà, tot i que li vaig dir que la tenia suada perquè estava nerviosa. I es va quedar, tota l’estona. Sempre la recordaré per aquest detall que va tenir amb mi.

Vaig canviar d’hospital, i en van venir moltes més: Celia, Katy, Carmen, Sonia, Anna, Janira, Carlos… Tots demostrant-me, un cop més, la feina tan necessària i rellevant que fan.

Els malalts, els pacients, probablement siguem els únics que puguem veure la feina  i el treball de les infermeres des del punt de vista més bell. I és que, fins i tot, m’atreveixo a dir que dona plaer veure treballar aquestes persones amb la cura, dedicació i preocupació que ho fan.

Infermeria i vocació van agafades de la mà. Així és com t’ho transmeten elles: resolent els teus dubtes, tranquil·litzant-te en els moments de neguit, cuidant-te en els durs. T’examinaran un cop i al següent dia us creuareu pel passadís, et cridaran pel teu nom i et preguntaran com et trobes, de tot allò que et van fer el dia anterior. Se’n recordaran de tot.

Totes les feines tenen la seua importància i dintre del sistema sanitari n’hi ha moltes d’involucrades –bé, com en molts àmbits–, però crec que en el cas de la infermeria existeix una mena d’infravaloració de la seua feina en comparació amb la dels metges, per exemple. És per això que volia destacar la tasca tan bonica que a ulls meus feu, tan important o més que la resta. Com dic al tuit que vaig publicar, “amb el vostre acompanyament, feu el nostre camí molt més fàcil i còmode”. Sempre és un bon dia per donar-vos les gràcies, infermeres.

Natàlia Pinyol Darder
Natàlia Pinyol Darder
Estudiant de periodisme
ARTICLES RELACIONATS

DEIXA UNA RESPOSTA

Introduïu el vostre comentari.
Introduïu aquí el vostre nom

5 + 2 =

Últimes notícies