És interessant com el coronavirus ha posat al descobert i ha modificat una forma de vida que, entre altres denominacions, podem clarificar de ‘por desitjable’. Els últims mesos els mitjans de comunicació s’han fet ressò que el desenvolupament de moltes ciutats no era el perfecte ni sostenible que els seus ciutadans creien. A la vegada han sortit veus que reclamen una tornada al ruralisme, o, el que és el mateix, anar a viure al camp, sense que això hagi de significar abandonar definitivament la ciutat. Fins ara creiem que la narrativa sobre la vida rural desapareixeria amb el temps, i la covid-19, de moment, ha posat les coses al seu lloc. Llegint la premsa d’aquest últim any ens adonem que els habitants de ciutat adoren, enyoren i molts tornen a una forma de vida que els nostres avantpassats van experimentar des del començament dels temps.
Els que vivim al Delta som conscients del que han significat aquest canvis, i el ‘minitransvasament’ previst a Santander posa de manifest que la vida a les grans ciutats és totalment impossible sense l’ajut i el trasvàs de productes del camp a aquestes. Recordo que, ja fa molts anys, un professor de Ciències de la Universitat de Lovaina ens explicava a uns quants rapitencs i ens feia comprendre la sort que tenia Barcelona de tenir al costat el delta del Llobregat i la bestiesa que representava posar en funcionament dos centrals nuclears al sud català.
Ens podem adonar que molt de jovent que ha cursat i acabat els seus estudis ha descobert una altra forma de vida al camp i ha abandonat la seguretat laboral per a saber que molt a prop hi ha una gent que ha fet de la natura el seu paradís. Això es manifesta últimament -i la Ràpita n’és un bon exemple- en la compra de cases -i no m’estic referint a segones residències- en molts llocs del país, sigui a l’interior o a la costa. Fa poc es va emetre per televisió un reportatge en què mostrava molts barcelonins treballant des de Menorca, i no solament això, sinó que s’havien empadronat a l’illa i els seus fills seguien els estudis en escoles menorquines, cosa que, com a catalans ens ha de satisfer, tenint en compte la relació sentimental i humana que sempre ha tingut Menorca amb Catalunya.
Cada vegada hi ha més gent, que sense oblidar ni menysprear els seus orígens torna a la idea d’instal·lar-se definitivament al camp. A les ciutats falten habitatges, la contaminació provoca malalties…, i en època de pandèmia la solució és canviar de lloc.
Per què no una alternativa rural? Un sociòleg de Minnesota apuntava que s’havia d’escriure novament i trencar l’estereotip que la vida per a un habitant de ciutat, els pobles són avorrits; i que tenen molts atractius, com passar més temps amb la família, l’habitatge més barat, molt més a prop de la natura i un ritme de vida més assossegat. En definitiva, cal pensar que la covid-19 ha modificat i accelerat una sèrie de prioritats que molts ciutadans no es podien imaginar. Això no significa que els avenços de les últimes dècades, amb les noves tecnologies al capdavant hagin de posar-se en segon pla, però moltes d’aquestes es poden aplicar a la Vall d’Aran o al delta de l’Ebre, i des del món rural es poden aportar moltes solucions. Últimament, Barcelona vol reduir dràsticament la presència de cotxes i crear nous espais on els seus habitants siguin els protagonistes, on la contaminació i el soroll siguin tan baixos com sigui possible, i el seu Ajuntament vol que moltes zones de la ciutat tinguin espais verds molt a prop de les seves cases. Altres ciutats europees busquen el mateix per a reduir l’espai que ocupen els cotxes, ampliar les voreres i que el protagonisme torni als seus ciutadans . També es parla de ciutats ‘intel·ligents’ -no sé molt bé què significa-, quan molts d’aquests opten per la vida rural. A tot això, diuen els experts, que la transformació digital representarà un canvi cultural. Si aquest canvi ha de comportar el teletreball i no sortir de casa, els ulls fixos davant d’una pantalla molta estona al dia, evitar desplaçaments, i el que és més preocupant: difuminar i anul·lar les relacions personals, el panorama de moltes ciutats serà desolador.
Mentrestant, donem la benvinguda al nou veïnatge que tot just ara comença.
