ENTREVISTA // D’on li ve la passió pel ball?
Soc l’única que balla a la meua família. Mons pares em van apuntar de menuda a una acadèmia de ball que va obrir al costat de casa. De seguida van veure que tenia aptituds.
L’imagino anant de ball en ball a les festes majors.
Mai. Els meus pares no eren de festa major. A mi, en aquell temps, el que m’agradava eren les Spice Girls. I em passava el dia ballant per casa. Tenia ritme i oïda per a la música.
Això del ritme i altres habilitats per al ball, imagino que han de ser una mica innats.
El talent és important, però ho és més el treball, l’esforç i l’aprenentatge constant.
El que era una afició es va acabar convertint en la seua professió.
Al principi era un hobby, però amb el pas del temps, i a mesura que vas competint i guanyant, penses si allò podria acabar sent la teua vida. Quan vaig acabar d’estudiar el grau d’ADE, vaig obrir una acadèmia amb la meua parella -que també ho és de ball-, i ho he compatibilitzat amb la competició.
Fa vint anys el ball esportiu va viure un boom.
Quan vaig començar es feien programes de televisió, es retransmetien els campionats…
I a les pistes de ball d’envelat es veia qui anava a classes i qui no.
Es va posar de moda i hi havia moltíssima gent ballant per tot arreu. Amb la crisi es va frenar, perquè no és una afició barata, però ara torna a repuntar.
És car aprendre a ballar?
Si vols competir, sí. Necessites moltes hores de classes particulars. I el vestuari val diners.
Hi ha molta gent a qui agrada el ball però els fa pànic el ridícul.
El ball t’obliga a posar-te davant l’espill i aparcar la vergonya. A base de pràctica, tot s’aprèn.
Crida l’atenció la indumentària tan llampant que fan servir, amb tot de lluentons.
Sempre ho he conegut així. És un component bàsic del ball esportiu. De fet, és un dels aspectes que valoren els jurats.
Què més es valora en una competició?
El sistema de puntuació es basa en quatre criteris: l’execució tècnica, el moviment dins la música, les habilitats de parella, i la coreografia i estètica.
Suposo que la coordinació és important, però un dels dos marca el ritme.
Sempre l’home. Cadascú juga un rol. L’home lidera i determina les accions. La dona ha de reaccionar just quan ell et dona el pas. En el ball esportiu és clau la delimitació de papers.
Invertir els papers seria estrany.
Del tot. Sovint s’acusa de masclista aquesta disciplina esportiva, perquè és l’home qui mana i la dona qui seguix. Però hi ha coses que són com són.
Quants títols ha guanyat?
Cinc campionats d’Espanya. I he representat l’Estat als campionats d’Europa i del món.
Quines modalitats hi ha?
L’estàndard, amb vestit llarg, els llatins, amb els curts, i la combinada.
Quin és el més complicat?
L’estàndard és més exigent perquè vas tota l’estona amb la parella i has d’anar molt ben coordinat
.
Estar en l’elit l’ha obligat a fer renúncies?
No m’agrada parlar de sacrificis perquè he fet el que m’agrada. Però és cert que m’he saltat una etapa de la meua vida, la de sortir de festa i quedar amb els amics. La recompensa han estat els resultats i guanyar una professió que m’omple.
On té més tirada este esport?
Terres de l’Ebre i Catalunya central. També el País Valencià. I fora d’aquí, sobretot Rússia i els països bàltics. A l’antiga Europa de l’Est és un esport molt ben considerat. I són molt bons, perquè estan acostumats a la disciplina.
Com són els seus alumnes?
Hi ha la falsa idea que el ball esportiu no és un esport. A la meua acadèmia comença molta gent amb el ball de saló i, quan es passen a l’esportiu, se sorprenen de l’activitat física que comporta.
Què busca qui s’apunta a ballar?
Sobretot desconnectar de la rutina. Però també fer esport d’una manera divertida. Ballant fas el mateix exercici que al gimnàs, però xales més.
No és un esport per a solitaris.
El ball es fa en parella, és clar. Però ens trobem amb moltes noies soles, ja que encara és ben viu l’estereotip que això de ballar no és cosa d’homes. Ara, per sort, la federació ha creat la modalitat
“single” que permet competir sense parella.
Vostè planteja un repte afegit. És diabètica i ha volgut demostrar que no hi ha límits.
Sóc diabètica tipus 1 des dels 3 anys. La diabetis ha format part de la meua vida. I no m’ha impedit dedicar-me al que m’ha agradat. Mai m’ha fet perdre un entrenament o una competició. Només has de saber com està la teua glucèmia i com respon el cos davant determinades situacions.
I ha decidit compartir-ho a les xarxes.
Vaig posar-m’hi perquè volia trencar falsos mites. Ho explico per Instagram i tinc un canal a Youtube. Moltes persones m’ho agraeixen perquè, quan els detecten diabetis, pensen que els limitarà la vida. I no és cert. Mantenir sota control la malaltia t’obliga a ser organitzada i disciplinada, dos virtuts que
m’han ajudat en el meu ofici de ballarina.
