A vegades tinc aquella sensació paralitzadora que t’anestesia el cor mentre enruna davant teu tot allò que insistim a anomenar dignitat. És quelcom semblant al primer desengany amorós que submergeix al preadolescent en una espiral de frustració que li aletarga la més mínima esperança de formar part del ramat de la pubertat. Perquè, tot i que la dignitat és una qualitat plenament subjectiva, el convenciment d’haver estat enganyat per altres resulta prou més devastador que una addicció a l’absenta.
La dignitat és una qualitat plenament subjectiva, el convenciment d’haver estat enganyat per altres resulta prou més devastador que una addicció a l’absenta.
El fet és que m’arrossego per aquests mons de déu pensant que soc un insignificant insecte ensinistrat per superhomes la intel·ligència dels quals podria sintetitzar el paracetamol a partir del fang més llefiscós que pugui parir el planeta. M’arrossego, com un cuc, postergat davant tanta lluminària dialèctica, tot esperant que, en alguna moment, el dia de la redempció global ens alliberi de tants contenidors de Prozac. Però el cert és que, entre tanta saviesa i il·luminació, cap eminent cervellet va albirar que un Estat, com l’espanyol, és capaç de cometre qualsevol bestiesa encara que sigui sota els efectes d’una sobredosi crònica de barbitúrics i alcohol.
El cataclisme del pindoleig és devastador però previsible. Els amants a aquest esport saben que la hipnosi conseqüent pot provocar ànsies d’adulterar judicis, perseguir exiliats, infiltrar informadors o espiar els cel·lulars des polítics dissidents. Fins i tot, si s’amenitza amb un bon concert de Pink Floid, pot provocar brots psicòpates i ganes de fotre tiros. Però desgraciats que vam ser el dia que ens van enviar a la trinxera l’1 d’octubre de fa tres anys, tot ignorant que cap de les ments privilegiades, que llavors venerava, no en sabien prou d’antidepressius, i és que, més aviat, són més de fumar herba jamaicana i pendolar al ritme de Wooman no cry. I així ens ha anat.
Espanya “no es país para viejos”, ni per a rastes col·locats, i no prevenir tota la merda que ens està caient a sobre, confirma els efectes de la mena d’èxtasi hipnòtica en la qual els organitzadors del macroconcert, -o desconcert-, estaven submergits en el moment que van decidir convocar un referèndum d’autodeterminació. Faria bé, doncs, la matèria grisa dels nostres gurús, de desenganxar-se de la marihuana i iniciar un curset en línia sobre la posologia del Pentotal, l’Amital i el Trapanal. Només amb això podrem imaginar-nos tot el que és capaç de fer un estat amb el nas empastifat de píndoles triturades, i només llavors, si el que volem és subsistir, podrem iniciar el procés de desintoxicació. Desperteu del colocon, i tingueu per cert que us tenen punxats els mòbils, tenen infiltrats als partits, associacions i altre germandats descarrilades, i també tenen assassins dormitejant que esperen el senyal del despertador per disparar.
Per molt que ara ens permetin tenir els nostres a casa de forma intermitent, per molt que escenifiquin el desig de dialogar o ens empapussem amb les aventures del rei, o les rabietes del Messi, per molt que ens ofereixin tripis i optalidons, mai no s’aturaran. Ens assetjaran per tot arreu, ens escanyaran fins que l’aire que respirem sigui tòxic i letal, en definitiva, ens convertiran en zombies soterrats sota una enorme bandera rojigualda, com vegetals silenciosos destinats a ser amanits i devorats irremeiablement. Però potser quan se’ns abaixi la ressaca, ja sigui massa tard i llavors, lamentarem no haver estat capaços de bastir les aliances i estratègies de contrapoder eficaces enfront d’aquesta amenaça latent que se’ns llença a la jugular. Només ens quedarà allò de: “Ei, tio, has vist aquests paios?
M’acaben d’apallissar perquè no portava el DNI. Passa’m lo peta, please”.
