EDITORIAL // Una de les pàgines més incertes d’entre l’allau d’incògnites que ens ha penjat la crisi del coronavirus és l’educativa. Fins ara la dràstica excepcionalitat ha permès ajornar un debat rigorós sobre tot el que podria implicar el retorn a les aules, amb vista tant al final del curs actual com al principi del següent. Ara, amb la formulació de la primera pauta oferta pel Departament d’Educació, els dubtes es retroalimenten i el debat bull, com no podia ser d’una altra manera.
D’entrada, hi ha aspectes del nou escenari dibuixat pel conseller Bargalló que semblen raonables, com ara que la reobertura de centres no implique l’activitat lectiva, que es prioritze l’opció de retorn a aquells alumnes que acaben cicle -per als quals al pes del canvi de cicle se suma el pes feixuc de la incertesa actual- i que de cara al proper curs s’aposte per grups d’alumnes més reduïts per a minimitzar el risc de contagis. Ara bé, d’una banda, el fet que el retorn siga voluntari pot acabar provocant diferències entre xiquets i xiquetes en funció de diferents paràmetres -famílies que no ho veuen clar, famílies amb més o menys recursos-, de la mateixa manera que l’ensenyament virtual també ha pogut tenir una incidència en este sentit, perquè cada llar és un món en un moment inescrutable i, malgrat l’esforç del departament per no dixar cap xiquet sense cobertura digital, les famílies que estan passant per un dol, per l’impacte emocional de la pèrdua d’una faena o, senzillament, per la tensió que els provoca veure els núvols negres a l’horitzó, no estan en el millor moment per a acompanyar els seus fills i filles en la nova agenda telemàtica de l’escola. Per no parlar de la dificultat de conciliació que suposa l’obligació dels pares de tornar als llocs de faena: qui es queda amb la canalla, quan els iaios i iaies ha quedar clar que són gent de risc davant l’emergència sanitària? Qui i quan els ajuda a fer els deures, ara que també es pot sortir més al carrer? Els pares no són mestres i els està tocant fer de mestres, i els professors no són psicòlegs i els està tocant prioritzar el vincle afectiu dels xiquets amb l’escola en favor de la integritat emocional d’uns menors que, com ningú, no podien concebre esta situació ni en els moments més prolífics de la seua imaginació sense límits.
Tot plegat sense obviar que si les aules han d’acollir menys alumnes el curs que ve, caldrà contractar més mestres i caldrà nous espais, i el Departament encara no s’ha mullat gaire en este sentit. Si ja estem en un moment generalitzat de més preguntes que respostes, l’educació rebla el clau.
