La segona quinzena de juliol de 1969 van passar diversos esdeveniments: un de transcendència còsmica (l’arribada dels americans a la lluna, o així ens ho van fer creure), l’altre de dimensió hispànica (el nomenament del príncep Juan Carlos com a “sucesor a título de Rey” per part de Franco, amb unes Cortes que, amb la ferralla civil i militar, pesaven més del compte) i un altre, encara, d’abast estrictament personal: el fet de conèixer, per fi, un vell amor hidràulic, el de l’aigua fluent vora el poble de la Torre de l’Espanyol.
Lo de la lluna ja feia dies que s’esperava i quan el parte de la tele ens va dir que seria la nit del 20 o la matinada del 21, la gent de la Torre -senyora i pastora, agrària i forestal- va afanyar-se a ser a puesto a l’hora requerida. I el puesto era lo Bar del Centro, allà on tothom feia cap els dies de cada dia i els festius, amb lluna o sense per entremig.
Aquella nit l’expectació era màxima: la senyora Teresina, a la rectoria de mossèn Joan, feia amb diligència les seves operacions a la cuina per tenir a punt les trumfes i bajoques, la truiteta o els auberges, tot regat amb el negre d’aquelles vinyes enormes que jo havia vist dos o tres dies abans. Quan vam acabar, lo mossèn (mòssen com l’anomenaven al poble) em va portar al Bar del Centro -un local de dos pisos, amb baranes de ferro a manera de llotja, que em va fer un gran efecte- que ja era ben ple dels parroquians jugant a les cartes.
La televisió estava encesa, és clar, i anava informant de com anava l’excursió lunar i de quan faltava per l’ “alunizaje” esperat: cada hora que passava el remetien a la següent i així vam estar ben bé fins a les tres de la matinada, i és que s’ha d’entendre que posar els peus a la lluna -per més americans que fossin, que tot ho feien ràpid i bé- no és com posar-los al cim del Montsianell, al peu del Delta.
Mentrestant, el personal del Centro continuava jugant a les taules, indiferent a la gran gesta còsmica, i el cafeter- tip de tanta lluna i de fer tants carajillos- va anunciar solemnement a la concurrència: “Xics, estos de la lluna no arriben mai o sigui que ja comprendreu que és hora de marxar. Ja mos trobarem demà, com cada dia, quin remei!”.
Mossèn Joan també era de la mateixa opinió: “Nemo’n a dormir, que ja ho veurem demà a l’hora del parte”. Aquesta hora era les tres de la tarda, quan Televisión Española es pot dir que paralitzava les digestions del país per anunciar, sempre en portada, les activitats de Su Excelencia. Aquell dia la primera notícia va ser, però, el primer senyal humà sobre la superfície lunar. Feia impressió, és clar, allí davant l’aparell, però no tothom es deixava impressionar fàcilment, com la majordoma del mossèn: “Estos que van a la lluna, que arreglin primer lo de la Terra, que està feta un fàstic amb tanta guerra. Vaja, home, per l’amor de Déu!”.
Un parell de dies després, Franco ja va assolir el protagonisme momentàniament perdut en convocar “las Cortes” per a nomenar Juan Carlos successor seu. També ho vam veure a la tele. Començava la transició franquista (1969-1975), després vindria la democràtica (1975-1980) -ambdues amb la seva pastisseria corresponent, també amb els americans per entremig- i d’aleshores ençà hem passat uns altres quaranta anys, aquests que ara s’esquerden perquè tot va ser un immens moviment per a no moure res.
Com que tenia el riu tan a prop, hi anàvem sovint: per contemplar-lo, passar la barca i anar a veure Carmelo a Ascó. Al cap dels dies vaig dir-me: “Hoste de l’Ebre voldria ser sempre”, que és el que continuo desitjant d’aleshores ençà.
