De manera periòdica, i amb pujades i baixades com les del Dragon Khan, sentim algunes veus parlar de privilegis de l’Església amb una certa lleugeresa. Probablement abans ens caldria una mica més d’informació; tot i que certament, parlar d’aquests temes gairebé s’ha convertit ja en un esport nacional.
Amb el focus centrat en la mesquita catedral de Còrdova, apareix alguna veu criticant la (suposada) apropiació indeguda d’aquest meravellós monument religiós.
Se l’ha posat a la butxaca l’Església aprofitant-se del moment? Immatricular ha estat una actuació fraudulenta? S’aprofita l’Església de privilegis franquistes? S’ha apropiat l’Església de desenes de milers de béns?
Moltes preguntes i poc espai per a respondre-les, però anem a pams.
Immatricular consisteix a inscriure en el registre de la propietat una finca per primera vegada, és a dir, una finca que no havia estat inscrita prèviament.
La Llei hipotecària preveu tres sistemes d’immatriculació de les finques no inscrites a favor d’alguna persona: a) mitjançant expedient de domini, b) mitjançant títol públic d’adquisició, c) mitjançant certificat al qual es refereix l’article 206, en els casos que s’indiquen. Aquest supòsit no només el pot utilitzar l’Església, sinó que també ho poden fer les administracions públiques -Estat, comunitats, províncies, municipis.
Podríem considerar aquest procediment com a excepcional?, probablement sí que ho era. Però la situació també, perquè ens trobem amb moltes realitats d’Església, que són les institucions més antigues del nostre país i que ens hauríem de remuntar molts segles enrere per trobar l’antecedent de l’adquisició, però és evident que el destí, ús i manteniment de molts d’aquests béns ha correspost a les institucions de l’Església des de sempre.
Partim del franquisme? De cap manera. El sistema d’immatriculació deriva del segle xix com a resposta a la legislació desamortitzadora i amb la finalitat d’atorgar seguretat jurídica (també ho trobem a la Llei hipotecària del 1909 i en el Reglament del 1915). Al llarg de la República tampoc fou qüestionat aquest sistema; mentre que la Llei hipotecària del 1946 també mantingué el sistema anterior.
Ja situats en els antecedents històrics, l’1 de gener del 1863 entrava en vigor la Llei de 8 de febrer de 1861 (creació del Registre de la Propietat), que venia a substituir les pragmàtiques del 1539 i del 1768. I uns mesos després, en el RD de 21 de juny del 1861, s’aprovà el RH, i en la mateixa data, la “instrucción sobre la manera de redactar los instrumentos públicos sujetos a Registro”, dirigida als notaris.
Des d’aquell moment, i fins al 1998, el Reglament hipotecari establia en l’article 5: “Quedan exceptuados de inscripción: 4. Los templos destinados al culto católico”. Per tant, no es podien inscriure les esglésies; sí la resta de finques.
Arribem a l’any 1998 en què el Reial decret 1867/1998 de 4 de setembre modifica determinats articles del Reglament hipotecari, i en el seu pròleg estableix el següent: “Por otro lado, se suprime por inconstitucional la prohibición de inscripción de los templos destinados al culto católico, (…)”.
er tant, l’any 1998 s’aixeca la prohibició d’immatricular les esglésies i temples. En aquest sentit, es poden immatricular les esglésies amb: a) el certificat del senyor bisbe, acompanyat del b) Certificat del cadastre. Òbviament ambdós han de ser coincidents.
Una darrera modificació que afecta aquest tema es produeix molt recentment, quan es publica la Llei 13/2015, de 24 de juny, de reforma de la Llei hipotecària i del cadastre, i deroga la possibilitat d’immatricular per part de l’Església les finques segons el procediment especial de l’article 206 L.H.
S’ha apropiat l’Església de desenes de milers de béns? Siguem objectius. A Espanya hi ha unes 40.000 institucions de l’Església que tenen reconeixement civil. Moltes tenen més de 1.000 anys d’existència! I naturalment, al llarg d’aquests anys han anat adquirint la titularitat de béns.
A més hi han unes 23.000 parròquies. Totes elles poden ser titulars de finques (esglésies, ermites, cases parroquials, establiments de tercera edat, locals, horts, cementiris parroquials…).
L’Església s’ha manifestat al llarg dels seus dos mil anys d’existència com una excel·lent conservadora del patrimoni comú del poble cristià que sovint ha construït i mantingut.
Més que propietària en sentit clàssic (i romà) de la propietat (poder absolut sobre la cosa), l’Església és dipositària d’uns béns i té l’obligació moral i jurídica de mantenir-los per acomplir les seves finalitats a favor de la comunitat cristiana en el present i també en el futur.
La icònica mesquita catedral de Còrdova. Òbviament no tots els béns són equiparables. A cada bisbat ens trobem realitats i necessitats ben diferents i que no tenen la repercussió mediàtica del conegut monument, ni tampoc reben els milions de visitants que admiren aquest meravellós conjunt arquitectònic.
Com a exemple a la nostra Diòcesi de Tortosa ens trobem amb parròquies, ermites, santuaris… que requereixen de manteniment, obres de reforma, o simplement de consolidació i que representa una despesa important que s’ha d’escometre amb caràcter plurianual donada la seva complexitat i la manca de recursos per fer-ho.
El nostre bisbat difícilment pot atendre el manteniment del seu patrimoni artístic religiós si no és amb ajuts externs a complementar amb els seus recursos propis. Aquesta és la realitat. Em venen al cap ara mateix exemples de necessitats imperioses i bàsiques a les parròquies de… Cinctorres, Poblenou del Delta, la Fatarella, Alfara de Carles, la nostra pròpia catedral de Tortosa… Moltes són les necessitats i limitats són els recursos per fer-hi front.
El que és indiscutible, és que, en tot cas, es tracta d’un patrimoni més enllà del purament religiós, ja que al llarg dels anys ha conformat una forta incardinació en la vida de la mateixa població i dels seus habitants.
L’Església amb caràcter general ha actuat des del punt de vista jurídic de forma correcta d’acord amb el marc jurídic d’aplicació i amb la supervisió professional d’una pluralitat de tècnics independents i imparcials, com ara tècnics del cadastre i registradors de la propietat. No obstant això si, puntualment, hi ha algun error o qüestió concreta, per part de l’Església em consta que no hi hauria d’haver cap problema a revisar el cas concret, primer amb els afectats i, si no hi ha acord, mitjançant la resolució del possible conflicte per part de tercers independents i experts com ara serien els tribunals de justícia competents.
Només la importància del tema i la seva repercussió mediàtica poden justificar l’extensió d’aquest article. He comprovat que determinades informacions podien generar confusió sobre el tema. Per la meva part he intentat posar-hi una mica de llum per a una major comprensió dels nostres lectors.
