L’estiu del 1989 un jove Francis Fukuyama va publicar l’article “The end of history?” a la revista The National Interest. El final de la història? Una pregunta que va ser contestada pel propi autor tres anys més tard en un títol tan cèlebre com controvertit: “The end of history and the last man”. De forma molt resumida, el politòleg estatunidenc venia a dir que la caiguda del comunisme soviètic portaria al final de la lluita entre ideologies. I, amb el triomf total del liberalisme, les ideologies serien substituïdes per l’economia.
Però Fukuyama no va tindre raó. No hi ha hagut final de la història. A mesura que ha anat avançant el segle XXI, el domini global dels Estats Units s’ha vist contestat per les potències emergents capitanejades per la Xina. I ha quedat clar que el conflicte entre Rússia i els Estats Units no era tant un enfrontament entre comunisme i capitalisme sinó, essencialment, això: un conflicte entre Rússia i els Estats Units.
La guerra és, desgraciadament, la història de la humanitat. Síria, Iemen, Etiòpia, República Democràtica del Congo, Sudan -que podria viure dos genocidis en dues dècades al Darfur. I etcètera, etcètera. El genocidi a Gaza escala perillosament cap a un conflicte regional. I la contesa a Ucraïna cap a un enfrontament global.
Del 2022 al 2023, dades de l’Institut d’Estocolm de Recerca sobre la Pau (SIPRI), a escala mundial els pressupostos militars han augmentat un 6,3 %. En paraules de Nan Tian, un dels autors de l’informe del SIPRI, estem en una clara espiral d’acció-reacció: la pujada del pressupost militar d’un Estat provoca l’augment del de l’Estat veí. Amb esta dinàmica, la suma de la despesa de tots els exèrcits del planeta arriba fins als 2,29 bilions d’euros. Per a Amnistia Internacional, el dret humanitari està a punt de col·lapse. Segons el seu últim informe anual, els Estats Units i Rússia, amb el seu dret de veto al Consell de Seguretat de l’ONU, afavoreixen la impunitat dels crims de guerra a Palestina i a Ucraïna.
“Amb raïls tortosines, l’exdirector general de la UNESCO actualment presideix la Fundación Cultura de Paz des d’on aposta, sempre, pel diàleg i la diplomàcia”
El llenguatge crea la realitat i la retòrica bel·licista ha anat guanyant protagonisme. I a mesura que cada vegada ressonen amb més força els tambors de guerra, es troben a faltar les veus que reivindiquen el pacifisme -que no rebutja el conflicte, sinó la violència per resoldre’l. Veus que denuncien que amb la guerra guanyen uns pocs -els de molt, molt amunt- i s’empobreixen i moren la immensa majoria: persones humanes que perden la seua condició per esdevindre meres xifres. Referents històrics com Mahatma Gandhi, Emma Goldman, Luther King. A casa nostra, un Lluís Maria Xirinacs, un Arcadi Oliveres, que ja han mort. Les protestes contra la guerra del Vietnam, els objectors de consciència i posteriorment els insubmisos, les grans manifestacions multitudinàries contra la invasió de l’Iraq. Ja tot queda molt lluny.
Però, per no deixar morir l’esperança, ens queda alguna veu. Com la de Federico Mayor Zaragoza. Amb raïls tortosines, l’exdirector general de la UNESCO actualment presideix la Fundación Cultura de Paz des d’on aposta, sempre, pel diàleg i la diplomàcia. Amb la guerra a Ucraïna, afirmant que hauria de ser un agent polític com la Unió Europa, i no un de militar com l’OTAN, l’interlocutor amb Moscou. Reivindicant el primer ministre suec Olof Palme -assassinat el 1986- qui defensava apropar-se a Rússia amb la neutralitat i no amb les armes. En definitiva, davant el militarisme creixent, més política i més societat civil. Multilateralisme d’un G196 sense vetos. El deure de la memòria. En moments com els actuals, es troben a faltar més veus com la seua. Veus necessàries. Veus silenciades?
