La iaia fa equilibrismes amb el plat de verdura a una mà i el de peix a l’altra. Em crida i em faig la ronsera per esgarrapar uns minuts més amb les amigues, com a mínim fins que soni la sirena. Ara és un matí d’estiu i, segons abans que la mama surti per la porta, canta. Fins que no torni a udolar no ens recollirà per tornar a casa.
Així passen els anys i la sirena de la Càmara Arrossera forma part de l’imaginari col·lectiu de les ampostines i ampostins de totes les generacions, tinguin o no vinculació amb l’empresa.
Porta marcant les entrades i sortides dels treballadors des de sempre, en res farà cent anys que està oberta. Per qui no l’hagi sentit mai, pot arribar a sorprendre, però és l’última provinent d’una cooperativa arrossera que es conserva a les Terres de l’Ebre, sent part de l’inventari de patrimoni cultural immaterial. A l’espera que un jutge acabi de donar resolució a la denúncia d’un veí i després d’uns dies de mordassa, ara torna a sonar els seus vint segons, quatre vegades al dia.
De la pandèmia deien que sortiríem millors, però cada vegada estem menys predisposats a actuar amb empatia. Denúncies contra sirenes, campanes, esquelles o xiquets al pati de l’escola. Viure en comunitat té els seus pros i contres, però tinc la sensació, i ho corroboren comentaris inflamats a xarxes, que cada cop sabem viure menys respectant els altres. Estem destinats a córrer cap endavant i quin goig poder-ho fer, però cuidem de treure’ns les cucales que sovint no ens deixen mirar al voltant, fent-nos oblidar el poc que costaven gestos tan simples com agranar la vorera de davant de casa.
