La sirena de la Càmara

La iaia fa equilibrismes amb el plat de verdura a una mà i el de peix a l’altra. Em crida i em faig la ronsera per esgarrapar uns minuts més amb les amigues, com a mínim fins que soni la sirena. Ara és un matí d’estiu i, segons abans que la mama surti per la porta, canta. Fins que no torni a udolar no ens recollirà per tornar a casa.

Així passen els anys i la sirena de la Càmara Arrossera forma part de l’imaginari col·lectiu de les ampostines i ampostins de totes les generacions, tinguin o no vinculació amb l’empresa.

Porta marcant les entrades i sortides dels treballadors des de sempre, en res farà cent anys que està oberta. Per qui no l’hagi sentit mai, pot arribar a sorprendre, però és l’última provinent d’una cooperativa arrossera que es conserva a les Terres de l’Ebre, sent part de l’inventari de patrimoni cultural immaterial. A l’espera que un jutge acabi de donar resolució a la denúncia d’un veí i després d’uns dies de mordassa, ara torna a sonar els seus vint segons, quatre vegades al dia.

De la pandèmia deien que sortiríem millors, però cada vegada estem menys predisposats a actuar amb empatia. Denúncies contra sirenes, campanes, esquelles o xiquets al pati de l’escola. Viure en comunitat té els seus pros i contres, però tinc la sensació, i ho corroboren comentaris inflamats a xarxes, que cada cop sabem viure menys respectant els altres. Estem destinats a córrer cap endavant i quin goig poder-ho fer, però cuidem de treure’ns les cucales que sovint no ens deixen mirar al voltant, fent-nos oblidar el poc que costaven gestos tan simples com agranar la vorera de davant de casa.

ARTICLES RELACIONATS

DEIXA UNA RESPOSTA

Introduïu el vostre comentari.
Introduïu aquí el vostre nom

+ 66 = 76

Últimes notícies