Aquestes darreres hores estem assistint atònits al xoc de poders derivat del conflicte politicojurídic que està suscitant la tramitació legislativa de la reforma del Codi Penal i, ben singularment, de la renovació de determinats membres del Tribunal Constitucional que tenen caducats els seus mandats des de fa uns quants mesos.
El xoc frontal entre el poder legislatiu emana de les Corts Generals, per tant, des de la mateixa essència de la sobirania popular i el poder constitucional (diguem-li’n, ara, poder judicial singular), en tant que poder que té per missió la interpretació màxima de la norma jurídica suprema, la mateixa Constitució espanyola. Per tant, un debat gens menor: una majoria parlamentària i sobirana, enfront dels àrbitres de l’adequació de les seves actuacions a la norma fonamental de l’Estat espanyol. Ara bé, no seria singular el debat, si no fos per l’apriorístic del cas. És a dir, la discussió no se centra en l’adequació d’allò aprovat al text constitucional, sinó al fet que es pugui arribar a aprovar a través de l’iter legislatiu escollit, especialment a través d’esmenes. Realment, és un debat jurídic complex.
Però no només això, no ens enganyem. És alhora un debat polític, de majories. I m’atreveixo a dir que és un debat que, d’una forma o d’una altra, s’incardina en altres episodis de la darrera dècada en termes jurídics i polítics. Insisteixo, crec que no idèntics, però déu-n’hi-do els paral·lelismes pel que fa a les legitimitats. En tal sentit esdevé obligat recordar aquell galdós paper del Tribunal Constitucional enjudiciant l’Estatut d’Autonomia de Catalunya -de Miravet-, un cop aquest estava ja referendat pel poble català, per cert, el no tan llunyà 2010; o el paper del mateix Tribunal en l’inici dels debats parlamentaris a Catalunya a la calenta tardor del 2017. No són temes idèntics, certament, però sí qui indiquen una determinada tendència.
Per definició en seu parlamentària s’ha de poder parlar i tramitar tot allò que sigui de menester a través dels canals de què ens hem dotat. Altra cosa seran les conseqüències d’allò que s’aprovi, i sempre segons com s’aprovi. Així mateix, el Tribunal Constitucional, que recordem que des de fa molts any ja no ostenta capacitats suspensives de normes en tant que no existeix al nostre ordenament jurídic el recurs previ d’inconstitucionalitat, és el màxim garant que allò aprovat sigui ajustat a dret.
Més enllà d’això, però, el debat traspua criteris polítics entre parlaments prou fragmentats i institucions judicials a vegades massa polititzades. En aquest sentit, i més enllà de la sempre perillosa política de blocs, clama al cel sentir parlar de Tribunal Constitucional i de membres escollits per la dreta o per l’esquerra, i en funció d’això se’n podria evidenciar la inclinació. I en termes no iguals, però molt discutits per la societat, s’hi troben també els mateixos estaments superiors del poder judicial. I clar, això té una conseqüència directa ja no només en la solidesa d’aquests poders, sinó en el que és molt pitjor, en la confiança de la ciutadania en les nostres institucions.
I aquí crec que hi ha la clau. Ja veure’m com acaba aquest debat en concret, però el que és cert és que s’ha provocat una esquerda, una més i no menor, en la confiança en el sistema juridicopolític. I això és allò més greu. I és que no és normal tenir membres dels principals òrgans de l’Estat en els mandats caducats sine die, i que no només qui en té la potestat, sinó sobretot ni ells mateixos, no facin res per evitar-ho. Ni és normal tampoc que les màximes institucions jurídiques estiguin en mans de les quotes polítiques. Ah, i això és predicable a l’Estat espanyol, però a Catalunya, d’institucions estatutàries amb mandats caducats i repartiment de quotes per renovar aquestes, no en podem parlar massa, en veu alta tampoc, ja que massa sovint n’hem copiat la pitjor part.
Els temps en què vivim, complexos des de tots els àmbits i ben especialment en els socials, els econòmics, els polítics… necessiten institucions cada cop més fortes i robustes. I les institucions alhora, sobretot, necessiten generar confiança. I la confiança es genera amb un funcionament democràtic íntegre, amb un funcionament intern exemplar i àgil, i amb una actuació versemblant, i no vergonyant, que dona resposta a les demandes de la ciutadania; per tant, a les nostres demandes, a les de tots. Ni més ni menys, de tot això és del que estem parlant i el que tenim entre mans com a societat. L’essència d’un estat social i democràtic de dret, que funciona amb plena satisfacció a les exigències d’una democràcia avançada.
