L’informe sobre la LGBTI-fòbia a Catalunya de l’any 2017 de l’Observatori contra l’Homofòbia alerta, segons el manifest del 28J per al Dia de l’Orgull LGTBI, d’un increment quantitatiu en les agressions de caràcter verbal i físic contra persones integrants d’este col·lectiu, que en els darrers anys ha començat a guanyar la batalla de l’agenda de les polítiques públiques, però que encara té, malauradament, un gran camí per recórrer. Com en el cas de la igualtat de gènere, quan ja no siga necessària l’activitat de plataformes de reivindicació de la identitat sexual, el problema estarà superat. Quan ja no siga irrenunciable la visibilització, el rebuig d’una part de la societat, de vegades subtil i acceptat per arrelament i altres vegades brutal i fins i tot dramàtic. Ja serà història. Ja es podrà girar full.
Però ningú no pot negar que a dia d’avui encara som testimonis de casos en què, com denuncia l’esmentat manifest, es nega el dret d’admissió en espais públic a les persones trans; es fan mofes i burles pel fet de mostrar afecte entre persones del mateix gènere en espais públics, inclosos el carrer o el transport públic; es qüestiona a les persones bisexuals la seua pròpia identitat; es viuen situacions d’assetjament escolar, que inclouen les xarxes socials, per raó d’orientació afectivosexual o identitat de gènere; es pregunta a les parelles LGTBI qui és el pare i qui la mare o s’estigmatitza les persones intersexuals a través de l’abordatge mèdic i sanitari i la incomprensió social.
Agafar consciència d’estes desigualtats implica començar a eliminar segons quins comentaris, que, encara que no estiguen fets des de la fòbia, mai són asèptics ni inofensius, i implica començar a aplicar polítiques d’integració i igualtat efectives. L’Ajuntament de Tortosa, per exemple, sembla haver-hi fet una aposta decidida. Mentre hi haja camí a fer, les trobades i festes reivindicatives com les que s’han programat este dissabte a la Terra Alta són necessàries.
