El passat dia 12 d’abril es va celebrar la Primera Jornada d’Atenció Primària a les Terres de l’Ebre; hi van participar, segons fonts d’aquest Setmanari l’Ebre, vora de tres-cents cinquanta professionals del territori, cosa que, a més, va generar un gran nombre de ponents i una elevada participació. Cal alegrar-se que els professionals es reuneixin, parlin i coneguin experiències positives, però a mi, com a exprofessora d’Infermeria Comunitària i usuària dels serveis d’Atenció Primària de Salut (APS), hi ha moltes coses que em preocupen, i molt.
Com he dit, durant molts anys de la meva vida professional vaig impartir classes d’Infermeria Comunitària. Aquesta assignatura comportava, a part de l’estudi de la comunitat des de la seva perspectiva sociològica, l’estudi de salut en totes les seves dimensions: prevenció de la malaltia, protecció i millora de l’estat de salut i la promoció de la salut dirigida a persones, famílies i comunitats.
La Declaració d’Alma Ata i el X Congrés de Metges i Biòlegs de la Llengua Catalana van ser un fort incentiu per assolir un nou sistema, en què la salut deixava de ser conceptualitzada com l’absència de malaltia, per afavorir la definició de la fundació de l’OMS, que l’entenia com aquell complet estat de benestar físic, psíquic i social, o millor encara, com la que es va definir al Congrés: aquella manera de viure que és autònoma, joiosa i solidària, en què l’Atenció Primària de Salut, com a primer graó d’accés de la població al sistema de salut, entenia que la participació comunitària era l’eix vertebrador d’una manera de procedir fins aleshores desconeguda.
Han apassat els anys i una pandèmia ha trastocat la nostra Atenció Primària de Salut.
Allí on regnava la militància, el compromís i l’entusiasme, segons molts dels seus professionals, ha arribat el desencís. La Covid ha fet aflorar les misèries d’un sistema que, tot i les bones intencions, mai ha abandonat l’hospitalocentrisme i, per tant, no ha dotat ni econòmicament ni amb una bona planificació el sistema d’APS ni la Salut Pública (SP). En conseqüència, l’atenció biopsicosocial que es genera en l’aplicació de les definicions abans esmentades ronda l’entelèquia. Per no fer, continua sense estudiar-se àmpliament a les facultats de Medicina i, si no s’estudia, no s’aplica. Malgrat això, la formació de les persones que treballen a l’APS i a la SP han assolit, a través de les especialitats de la Medicina Familiar i Comunitària i d’Infermeria Comunitària i de Salut Pública, un nivell de formació adequat i prestigiós, i molts professionals han estat demanats per altres països on els salaris són més alts i la consideració professional molt més bona.
El nostre sistema sanitari és un reproductor i legitimador d’un sistema polític neoliberal i patriarcal, que criminalitza l’usuari i les persones que hi treballen. L’APS i la SP són les parentes pobres d’un sistema entestat a trobar malalties a tothom i que no es preocupa per ensenyar a la població el valor de la salut universal, i ni li pregunta ni sap sobre els seus sabers i les seves necessitats.
Aquesta situació ha portat a una pressió assistencial desmesurada que ha generat infinitat de casos de la síndrome de Burnout entre els professionals i un descontentament poblacional que no sap usar els serveis al seu abast. A la vegada, vells aires i mirades a altres sistemes menys equitatius observen el sucós negoci de la malaltia i la mort.
Si l’APS es deteriora, si s’abandona la universalitat de la salut, qui tindrà diners podrà accedir al sistema i qui no, com abans: a la beneficència. És a dir, retrocedirem anys i bastirem iniquitats.
Un dels pilars del sistema d’Atenció Primària de Salut i de la Salut Pública és la promoció de la salut. Això vol dir permetre que les persones s’impliquin en el control de la salut per millorar-la. Vol dir també que el cos polític i tècnic dissenyi i implementi un conjunt d’actuacions per modificar les condicions socials, ambientals, i econòmiques. Els determinants de la salut, llargament estudiats, prou ho demostren, perquè tenir gana i no tenir res per menjar emmalalteix i mata. Viure amuntegat en pandèmia, o no, emmalalteix i pot matar.
Però, per implicar-nos i defensar la salut cal potenciar les habilitats personals de la població, reorientar els serveis de salut, fomentar la responsabilitat social, capacitar la població, escoltar-la i donar-li veu; en definitiva, educar en i per a la salut. I per assolir totes aquestes finalitats és necessària la seva participació. Totes i tots, hem de saber i, valorar de primera mà, la joia que tenim a les nostres mans i defensar-la.
Hi ha nombrosos estudis que demostren que amb una Atenció Primària de Salut funcionant òptimament minven la mortalitat i la morbiditat (malalties). Reforçar-la és cosa de totes i de tots, professionals i població general. Necessitem una nova Jornada d’Atenció Primària en què la població hi pugui conèixer les línies estratègiques i comparteixi les seves experiències i sabers.
Participar no és un bell guarniment per quedar bé, és un compromís seriós en què cal escoltar, ensenyar, opinar i comprometre’s.
