Legislar i fer-ho bé

Aquest proppassat diumenge 14 de febrer es varen celebrar noves eleccions al Parlament de Catalunya, malgrat tot. Haurien d’haver estat unes eleccions dotades de la màxima normalitat possible, però com tantes altres coses en els darrers anys, no fou del tot així, tot i ser cert que la jornada electoral en si es va celebrar d’una forma ben exitosa. L’avantsala, però, d’aquestes, i llur convocatòria, varen ser objecte de tot un nou debat sobre la possible judicialització excessiva de la vida política catalana.

No deixa de ser anormal que siguin els estaments judicials els que acaben fixant una data electoral, potestat que com és sabut correspon en exclusiva a la persona titular de la presidència de la Generalitat, en caràcter ordinari.

Però com dèiem res és normal del tot: el MH President de la Generalitat mesos enrere fou inhabilitat, com recordaran, i de llavors ençà ha existit una vacatio de facto d’aquesta figura -per cert, remarco una vacatio de la primera figura de la política del país, que ja és dir-. Situats en aquest context, gens menor, cal referenciar també la situació sanitària que vivim. Així els experts aconsellaven, sense cap mena de dubte, que era millor endarrerir els comicis, cosa que de fet semblava el més prudent i recomanable. Però justament aquí, va entrar el joc dels partits polítics, la manca d’acords, i tot plegat va acabar de la mà d’algunes persones més o menys protagonistes de vida política de casa nostra, a la seva impugnació i per tant a demanar, com així es va acabar acordant en seu judicial, que la data fos aquella derivada de l’automatisme jurídic aplicable d’ençà de la vacatio en la presidència, i no la nova data que el govern de Catalunya proposava per a finals de maig.

Poca broma tractant-se d’uns comicis al Parlament de Catalunya i l’inici del procés per a la elecció de la primera autoritat de l’autogovern nacional. És evident que moltes coses són massa inestables a casa nostra en les darreres dècades, com ho és que vivim una situació de molt difícil gestió política, econòmica i social, sumat al fet que protagonistes polítics estiguin privats de llibertat, o residint a l’estranger. Aquest context no fa res fàcil, i no evidencia res més que mentre aquesta injusta situació política persisteixi la plena normalitat institucional, al país no hi podrà ser. I certament aquesta és una part gens menor de la situació viscuda aquestes darreres setmanes. Però no l’única. Efectivament aquesta situació ha posat de relleu novament una altra mancança estructural del nostre autogovern. Catalunya més de quaranta anys després del restabliment de la Generalitat continua sense disposar d’una llei electoral pròpia. Una norma electoral, amb l’actual repartiment competencial entre l’Estat i les comunitats autònomes, no hauria resolt d’entrada aquest atzucac viscut, però hauria ajudat a mitigar-ho a l’inici, i potser fins a tot a evitar-ho parcialment en darrer terme.

I com aquest tema, en podríem posar molts altres. No oblidem que aquestes eleccions serveixen també per elegir un Parlament, i aquest té com una de les principals missions en un estat social i democràtic de dret legislar. I posats a demanar, legislar bé. És a dir, dictar normes clares, entenedores, aplicables a casuístiques complexes de la realitat del país i que serveixen per ordenar la vida i les relacions de tot tipus de la ciutadania i del bon funcionament de les institucions. I amb caràcter perdurable, si pot ser.

Seria doncs desitjable grans consensos en temes que tangencialment són polítics, però que en definitiva marquen l’horitzó de les propers dècades i per això es requereixen uns consensos mínims per resoldre qüestions del dia a dia

Per això una de les primers coses que hauria d’abordar aquest Parlament, després de tant de temps amb una activitat legislativa baixa, seria la d’actualitzar bona part del corpus legislatiu català. Seria doncs desitjable grans consensos en temes que tangencialment són polítics, però que en definitiva marquen l’horitzó de les propers dècades i per això es requereixen uns consensos mínims per resoldre qüestions del dia a dia, però també per situar Catalunya en l’avantguarda de molts temes sectorials, com durant dècades ho ha estat. M’agrada mirar l’activitat legislativa i governamental d’alguns estats europeus i d’altres territoris de l’Estat espanyol. En aquests darrers temps s’està legislant, per exemple, sobre la necessària reforma de la funció pública i els seus desenvolupaments legislatius, la lluita contra el despoblament i accions concretes de foment per a l’equilibri i la cohesió territorial, accions vinculades a la millora de la competitivitat empresarial, o temes vinculats al model territorial i les polítiques socials. Tot temes pròpis de societats madures, i que aquí en parlem molt però concretem poc.

Una societat avançada necessita un Parlament plural però que treballa i funciona legislativament. I també una normalitat institucional, és cert. Tant de bo en aquesta legislatura sigui possible recuperar la política en majúscules, afrontar els problemes polítics fent política, i alhora legislant i adaptant el nostre país als reptes i a les exigències del segle XXI. No és fàcil, però és el que necessitem si volem anar endavant: mirada llarga i posar tot el talent possible al servei del país.

ARTICLES RELACIONATS

DEIXA UNA RESPOSTA

Introduïu el vostre comentari.
Introduïu aquí el vostre nom

+ 49 = 57

Últimes notícies