Avui, 8 de març, Dia Internacional de les Dones, potser és convenient recordar, amb tots els matisos que calgui, perquè no es pot posar tot al mateix sac, com les dones i la naturalesa -en general i al llarg de la Història- han estat explotades i agredides per la masculinitat dominant a tots nivells, sexualment, laboralment, culturalment i ecològicament.
Davant l’omnipotència física atribuïda a l’home pel model patriarcal, la feminitat i la naturalesa exterior del món han estat associades als sentiments, la sensibilitat, la cooperació, la compassió, l’amor i la cura per tot el que viu: gent, animals, vegetals i totes les forces vives de la terra.
El sistema de depredació general que estem patint va contra aquests sentiments i sensibilitats encarnats -ja dic, en general- per l’estament femení i per aquesta meravella de la naturalesa física que ens envolta i ens aporta els elements bàsics de la nostra subsistència.
Les guerres, que no han cessat de produir-se i reproduir-se, i el model social, econòmic i polític que s’ha anat implantant -centralitzador, explotador i malbaratador- han aconseguit el que s’havien proposat de fa segles: dominar per la força, l’extorsió i el saqueig aquesta altra part de la humanitat i de la vida-la femenina i la natural-, considerades dèbils i, per tant, apropiades per a exercir-hi el domini total, amb la finalitat (i això és el que cal retenir) d’apropiar-se d’aquesta diversitat humana i biològica, centralitzar-la i controlar-la a benefici dels grans centres de poder i, en conseqüència, deixar al marge i en la indigència la realitat de les dones i de la naturalesa.
Aquestes realitats són les que ara, i de fa temps, es revolten contra els masclismes agressors de tota mena i contra l’agressió global del canvi climàtic, dues situacions paral·leles i que tenen arrels comunes
: l’ambició desmesurada, criminal i suïcida, de tots aquells, normalment homes, i normalment en centres secrets, que s’han proposat, a través del que anomenen Nou Ordre Mundial, ordenar, és a dir, eliminar, totes les dissidències (feministes, ecologistes, pacifistes, sobiranistes, autogestionàries i llibertàries) que es mouen pel món i que s’incrementen a mesura que la dictadura de l’ordre també augmenta.
Ja ho hem viscut en altres moments històrics i, com ara, arreu del món, s’han aixecat aquelles veus de dignitat en defensa i protecció de la vida de les dones i de la terra, una unitat indissociable, perquè, talment com la terra dona fruits després d’haver-la treballada, les dones donen els seus -donant i rebent amor- perpetuant l’espècie perquè hereti una vida que volen i volem lliure de tot esclavatge.
L’ecologia feminista és bàsica, doncs, per a donar més sentit a les més que justificades protestes de les dones, perquè les violacions, agressions i mort als seus bells cossos són paral·leles a la degradació, destrucció i mort de la igual bellesa de la naturalesa.
